El problema de tres cossos. Dionís Escorsa

14 JUL>04 SET | 2022

El problema de tres cossos. Dionís Escorsa

Crani, Això i un Ull passegen per un museu, s’aturen davant d’un quadre amb un sol triple

Ull: el meu avi va estudiar durant anys de manera empírica les trajectòries dels astres, feia cartes, mapes i regles de càlcul circulars amb observacions sistemàtiques, va arribar a realitzar maquetes per fer prediccions. Ho fa fer durant anys, tot fet al dors de les factures del seu negoci.

Crani: i com és que li interessava l’astronomia?

Ull: em penso que el fons era un gran estudi de com es projecten les coses que veiem, ja que també pintava i feia aquarel·les.
Com una gran intuïció de com les coses apareixen en fluxos. Un astre es mou al cel per la seva atracció i repulsió amb altres objectes celestes, però d’alguna manera en veure-ho ens fa partícips d’aquesta atracció, d’aquest influx que empeny a un circuit. Hi ha la sospita que saber-ne la trajectòria ens integra en un calidoscopi de formes que es generen entre aquests cossos.

Això: em recorda el problema dels tres cossos, en què en un sistema gravitacional de tres elements és impossible predir-ne les trajectòries, perquè el sistema binari està intermitentment desestabilitzat per un tercer i encara pitjor, ja que s’intercanvien la predominança de rols entre ells.

Crani: però tenia la idea que en general el sistema acaba estabilitzant-se amb dos cossos i el tercer finalment és expulsat.

Ull: no és una constant i quan passa no ho fa sota cap patró o temps determinat, les forces d’atracció-repulsió són impredictibles i es redefineixen constantment. Em recorda les pel·lícules franceses…

Això: Poincaré deia que l’atzar no és sinó la mesura de la ignorància de l’home, i reconeixia alhora l’existència d’innombrables fenòmens que no són completament aleatoris.

Ull: sí, la clàssica teoria de les variables ocultes. Quines lleis fora de la nostra lectura determinen l’ordre de l’univers? Quin codi o llenguatge desconegut parla l’univers? Conèixer l’idioma còsmic ens permetria predir el futur i veure totes les imatges possibles. L’entropia com el catàleg de tot allò possible.

Crani: però això no és possible, no es pot tenir un idioma total, parlar d’una cosa és sempre projectar-la, traduir-la d’un sistema a un altre, i és en la traducció que perdem l’ordre. Pensem en els somnis, en què podem veure una taronja però sabem que també és la teva àvia, i també aquest despertar inoblidable l’estiu passat.

Això: com l’esfinx, si l’observes caminar durant un segon és una àliga però al moment següent un lleó i en un tancar i obrir d’ulls una dona guardiana d’un dilema.
 

Ull: és el mateix gos el que es veu des d’un punt de fuga que des d’un altre? Com és que un cos conté tantes formes en veure’l? El subjecte ha d’estar immòbil, si no mai no sabrem què tenim davant nostre, mai no hi podrem veure. L’observador és únic.

Crani: l’animal que de jove va a 4, quan és madur de 2 i de vell de 3. Sí, i tots veient-hi des del mateix ull.

Això: s’està movent el sol al quadre?

ERICK BELTRÁN

SALA 1: El problema dels tres cossos
Videoinstal·lació realitzada conjuntament amb Albert Merino reinterpretant el quadre L’Esfinx de Roscoff (1910) de Josep Nogué, que pertany a la col·lecció del MAMT. Projecció sobre pintura a l’oli.
SALA 2: Sacrilegis estelars
Pintura a l’oli sobre pintures a l’oli d’Eliseu Meifrén, Modest Urgell i Dionís Escorsa avi.
SALA 3: El balcó invers
Dibuixos sobre paper i tela.

CATALEG “El balcó invers”