Confluències en art i educació - page 77

80
Confluències en art i educació / L’educació formal com a interlocutora en l’acció educativa del museu
a tots (ella inclosa) com s’organitza una exposició. En
aquest cas, elmuseu local va ser el llocescollit per ella,
perònoper veure lesobres sinóper aprendreunaltre
tipusdesabersque tambécirculenenaquestes institu-
cions i que sovint s’obliden. L’activitat va generar molt
d’aprenentatge, tot ique,potser, l’únicperòqueespugui
posar al seudesenvolupament a l’escolaés queno van
problematitzarelquevanveure,sinóquesimplementho
vanreproduir.
Peròpel que fa al que ara estic tractant, és destacable
queaquestsnensde5anys janovananaralmuseuen
qualitat d’espectadors, sinó en qualitat d’aprenents de
processos que després van desenvolupar a la seva es-
cola, convertint-seaixíencomissaris,emmarcadors,dis-
senyadors,cartellistesifinsitotguiesdavantlarestadels
seuscompanys.
Vinyeta7.Hiharesqueespuguifer?Duespropostes
Envistade lesdadesquem’haproporcionat l’enquesta i
de lesreflexionsaquèhadonat llocamb l’ajudad’altres
autors i textos, crec que és possible afirmar que, igual
queaFrança, estemdavant d’una situacióen la relació
escola-museu enquè la primera habuscat en el segon
unrecurs formatiuquecobreixunagran llacunadel seu
professorat,mentrequeelmuseubuscaassentar laseva
permanència i el seu sentit de servei social enel paper
mediadorde l’escola ien l’esperançaqueelsnensrever-
teixin lasituacióenquèestroben lespràctiquesculturals
relacionadesamb lesarts.
Noobstant això, crecque laqüestióésmés complexa i
queno arribaremal fonsde laqüestió si no s’analitzen
les reticènciesdelspúblicsalsqualsensvolemdirigir, si
nos’analitzenelshàbitsculturalsd’aquestspúblics isino
es coneixen lespràctiques contemporàniesd’interacció
amb lacultura.Ni tansolsenel casde lamúsica, lapràc-
ticaculturalmésestesaentreels joves, s’enténperquè
aquestsmateixos jovesmostrenun rebuig clar capa la
música culta (Aguirre, 2006b), sigui clàssica o contem-
porània. S’assagen intents de renovar repertoris en els
conservatoris, d’introduir pràctiques demediació, però
cauen en els mateixos errors en què ho fan les
arts visuals.
Per això, unade les tasquesmés urgents que tenimés
la d’investigar aquests fenòmens en profunditat. No
es tracta només de renovar mètodes o idear formes
d’acostar nens i joves als museus. Amb aquest tipus
d’accions, així soltes, només és va a les palpentes, si no
s’analitzen lesrealitatssocioculturalsdesd’unaperspec-
tivacrítica.
Fins i tot una enquesta tan elemental, com laquepre-
sento, pot donar pistes perquè comencem a fer-nos
preguntes: com podem esperar que els nostres nens
s’interessinper lesarts, si elsseuseducadorsnohi tro-
benrespostesa lessevespreguntes,recursospercomu-
nicar, sentiroviure?Comespot esperargenerar algun
tipus d’interacció amb allò amb el qual s’ha tingut una
experiènciad’avorriment i quenohaaportat res?Com
ensenyarsobreallòoamballòquenos’estima?
Solució Darrás: desplegar-los amb cul-
tura visual del seu temps per reacti-
var les semiosis perdudes de l’objecte
artístic
LapropostadeDarrásperrespondreaaquest tipus
de preguntes parteix de dues idees. La primera és
que els dispositius de mediació cultural (museus,
centres d’art, escoles, etc.) no són els adequats per
aconseguir que tota la població faci seus els usos
i significats propis de l’aristocràcia cultural, que
és qui ha marcat les línies de qualitat en les arts.
La segona és la idea que els signes no són entitats
simbòliques independents, sinóel resultat depràc-
tiquesencarnades, usos, creences i costums situats
1...,67,68,69,70,71,72,73,74,75,76 78,79,80,81,82,83,84,85,86,87,...142
Powered by FlippingBook