Contra l'oblit. Els pobles abandonats a la demarcació de Tarragona

Fotografia portada llibre Contra l'oblit
ISBN: 
978-84-15264-89-7
Editor: 
Diputació de Tarragona
Any edició: 
2021
Número edició: 
1
Preu: 
5.00€

ELS POBLES ABANDONATS A LA DEMARCACIÓ DE TARRAGONA

Com és conegut, els assentaments de la població al Camp de Tarragona i les Terres de L’Ebre van ser conseqüència de la conquesta pels reis catalans dels nous territoris als sarraïns que ocupaven les contrades meridionals de la Catalunya Nova. L’alliberament dels territoris va comportar, en la majoria de casos, l’abandó de la població musulmana i la reocupació dels antics emplaçaments per la nova població provinent del nord del Principat.

Els nous pobles, que havien obtingut carta de població, estaven administrats per una estructura senyorial, en dependre de nobles, senyors o senyories religioses, com ara Santes Creus, Poblet o les ordes militars com la del temple, i posteriorment l’hospital, que havien obtingut la jurisdicció per donació dels reis que, d’aquesta manera, anaven vertebrant el territori de la Catalunya Nova.

Entre els senyors i els serfs es van establir unes relacions de producció basades en els contractes d’emfiteusi a perpetuïtat a canvi del pagament d’impostos, delmes i primícies. També es van establir unes relacions de vassallatge amb el compromís de fidelitat i el jurament d’obediència a la senyoria, a canvi de protecció i defensa als seus súbdits.

Aquest model va ser eminentment agrari i va configurar una societat ancestral de base religiosa com a fonament de submissió al poder feudal. Als pobles de l’edat mitjana, al redós de la pagesia, s’hi troben un seguit d’oficis que li donaven servei: fusters, ferrers..., així com d’altres oficis marginals, com ara la ramaderia o els relacionats amb els boscos, els carboners, els llenyataires, etc.

Amb tot, cal tenir en compte que les produccions agràries sotmeses a censos i impostos, una vegada pagats, ben just donaven per l’autoconsum familiar i, en alguns casos, afavoria un petit excedent a manera d’estalvi quan l’anyada era bona (poques) i els deixaven tranquils les pestilències freqüents que assotaven les famílies pageses.

Aquella societat estamental va restar inalterable des dels primers assentaments dels segles X-XI i fins al segle XIX: quasi bé vuit segles de continuïtat ininterrompuda. Els canvis van anar esqueixant l’edifici senyorial, quan després de la guerra del Francès (guerra de la Independència) les progressistes corts de Cadis, l’any 1811, van decretar l’abolició dels senyorius. L’Estat els va confiscar per treure’ls en subhasta pública una vintena d’anys més tard, el 1835. El resultat va ser la venda al millor postor dels béns desamortitzats, operació que va comportar la divisió i trossejament de les terres i dels patrimonis de procedència feudal o religiosa.

Els antics pagesos sotmesos al poder senyorial van passar a tenir la condició d’homes lliures del jou feudal, però la seva relació amb el conreu de la terra va canviar, ja que molt pocs van ser els que van aconseguir adquirir-ne els lots de terra oferts, en no disposar dels cabals suficients. El resultat de l’alliberament de la terra, per tant, va suposar únicament un canvi “de mans” entre les antigues senyories i la creació d’una nova classe d’aristòcrates i burgesos rurals, que van ser els principals beneficiaris de les terres i béns desamortitzats.

Els canvis produïts a l’agricultura a la segona meitat del segle XIX, i a començament del XX, van comportar la creació d’un mercat on la nova pagesia anava a vendre les collites, principalment cereals i vi (aiguardent). El petit excedent agrari va ser dedicat a l’adquisició de noves terres, a la millora dels cultius i a dignificar les condicions de vida de la gent dels pobles. Un dels entrebancs del procés de millora va ser el gran impacte negatiu que va tenir la plaga de la fil·loxera en el territori, la qual va matar les vinyes, va empobrir la pagesia i va provocar, en alguns casos, els primers moviments de població i l’abandó de molts llogarrets.

Al segle XIX a les nostres comarques es van produir dues decisions polítiques que van alterar l’equilibri territorial: d’una banda, el decret de la Diputació de Tarragona de 27 d’abril del 1842 pel qual es suprimien quaranta-dos nuclis de població rural que  quedaven annexionats a municipis més grans; d’una altra, dins l’àmbit religiós, cal esmentar el decret de l’Arquebisbat de Tarragona de l’any 1869, pel qual es suprimien les parròquies de pobles petits que s’agruparien a les parròquies més grans.

El dos decrets, complementaris en el temps, van ajudar a l’abandonament dels llogarrets i pobles petits de poca població, incomunicats i sense serveis bàsics, com ara llum elèctric, xarxa d’aigua, escoles, carreteres, serveis mèdics, etc. Era una pagesia que vivia aïllada i sense possibilitats de gaudir dels nous avenços que comportava la vida moderna. Com a conseqüència d’aquestes mancances, es va començar a produir un degoteig de la població que abandonava els antics nuclis allunyats de les comunicacions.

A les nostres comarques, el despoblament es va configurar a partir d’unes constel·lacions geogràfiques derivades de l’emplaçament físic dels llogarrets. En el decurs d’aquest treball he seleccionat fins a set zones geogràfiques que engloben diferents tipologies dels pobles abandonats en funció de la seva ubicació. Aquestes constel·lacions són les següents:

  • SERRA DE PRADES, LA MUSSARA I MONTSANT
  • MUNTANYES DE VANDELLÒS/TIVISSA I LA SERRA DE LLABERIA
  • LES SERRES DE CARDÓ I EL BOIX AL BAIX EBRE
  • LES VALLS DEL GAIÀ
  • LA SERRA DE MIRAMAR, LA PLANA DEL CAMP I EL BAIX PENEDÈS
  • EL BAIX EBRE I ELS PORTS
  • TERRA ALTA, EL MATARRANYA I SERRA FULLETERA

En total, he pogut documentar fins a seixanta-dues monografies per cadascun dels pobles abandonats, dels quals n’he descrit l’accés, la ubicació, l’estat actual del patrimoni i he afegit unes pinzellades que expliquen la seva història ancestral.

M’he proposat que les monografies no fossin únicament un cant nostàlgic i melancòlic a un passat irreversible, per això, també he documentat les iniciatives previstes per part del poders públics i de la societat civil per intentar donar una nova vida a alguns d’aquests llogarrets: projectes que tenen possibilitats reals de trobar una segona oportunitat que faci renéixer uns espais abandonats i oblidats.

  • Les noves estratègies de recuperació dels pobles deshabitats estan relacionades amb iniciatives com les següents:
  • El foment del turisme rural, en especial la rehabilitació de nuclis abandonats amb l’arranjament de les cases i d’altres habitacles.
  • La implantació de comunitats, o grups, relacionades amb el foment de noves espiritualitats o grups religiosos amb projectes de vida contemplativa o de creixement personal.
  • El fenomen del nudisme com a projecte de vida natural, aprofitant la llunyania dels nuclis habitats.
  • Els projectes comunitaris sobre un tipus de vida alternatiu promocionats per grups neorurals.
  • La rehabilitació i la cura dels antics pobles com a llocs comunitaris i festius, ja sigui per part d’antics residents encara vius, o pels seus descendents.
  • La conservació, per part dels poders públics, del llogarret com a contribució a la memòria històrica.
  • La recuperació dels antics pobles per destinar-los a activitats de cultura i lleure.
  • La urbanització de noves zones que confronten les antigues als llogarrets, tot respectant els antics nuclis.
  • La recuperació d’antics pobles amb projectes arquitectònics importants que impulsin el desenvolupament de noves activitats culturals o educatives.
  • El foment de la producció, a través de mitjans escrits i audiovisuals, de noves monografies que ajudin a divulgar la seva història.

En resum, tot una àmplia gamma de possibilitats que permetin salvar els nuclis històrics de l’oblit i de la més que segura desaparició en el temps. Aquest és l’objectiu d’aquest treball que espero que agradi a tots els interessats en la recuperació de la memòria històrica del nostre país.

Carles Martí Martí