Cinema Mirades

Una proposta temàtica que ens aproparà a pel·lícules que exemplifiquen com les dones miren el món, expressen el seu imaginari i aporten una visió diferent, cadascuna a la seva manera, perquè, evidentment, no hi ha una sola mirada.

 

Les entrades tenen un cost de 6€ i es podran adquirir una hora abans de cada passi al vestíbul de l'Auditori Diputació. No es farà reserva prèvia.

Amb motiu de la covid l'aforament de l'Auditori és de 150 persones.

Dissabtes a les 19 h

PROGRAMACIÓ

16/10

My Mexican Bretzel

Núria Giménez Lorang, 2019

23/10

Caras y lugares

Agnès Varda JR, 2017

30/10

Lazzaro Felice

Alice Rohrwacher, 2018

06/11

Retrato de una mujer en llamas

Céline Sciamma, 2019

13/11

For Sama

Waad Al-Kateab, Edward Watts, 2019

---

16/10 - My Mexican Bretzel

Direcció i guió: Núria Giménez Lorang.
Imatges: Frank A. Lorang i Ilse G. Ringler.
Muntatge: Cristobal Fernández i Núria Giménez Lorang.
So: Jonathan Darch

Quan el seu avi matern, Frank A.Lorang, va morir l’any 2010, Núria Giménez Lorang va fer una descoberta inesperada: a les golfes de la casa suïssa del difunt va trobar-hi un munt de bobines. Aquestes contenien pel·lícules majorment rodades pel seu avi (però també en part per l’àvia, Ilse G.Ringler) feia entre més de seixanta i quaranta anys enrere. Diu que les ignorava i de les quals ni tan sols n’havia sentit parlar mai. Iniciada en el mon audiovisual, Núria Giménez va plantejar-se què fer amb aquelles imatges silents, bona part filmades esplèndidament en 8mm i, sobretot, 16 mm en colors vius.

Quasi deu anys després, ha presentat el treball fet amb el material trobat: My Mexican Bretzel, una pel·lícula vertaderament original que, irreductible a categories i etiquetes, fa que els espectadors ens preguntem què és això que veiem, què hi pot haver de veritat i de mentida en la història que, a través d’un text en forma de dietari que apareix escrit a la pantalla, va esbossant-se a propòsit de les imatges i sovint com un contrapunt al que aquestes semblen mostrar: la vida viatgera i aparentment feliç d’un matrimoni burgés europeu a mitjans del segle XX. En la tensió entre les imatges i el text, s’hi entreveu la diferència entre una actitud masculina i una de femenina encarnades respectivament per uns personatges anomenats Leon Barrett i Vivan Barrett.

---

23/10 - Caras y lugares

caraas y lugares

Direcció i guió: Agnès Varda i JR.
Imatges: Frank A. Lorang i Ilse G. Ringler.
Muntatge: Maxime Pozze-Garcia i Agnès Varda.

Agnès Varda i J.R van emprendre  un viatge per diferents llocs de França en el camió fotogràfic de l’artista. A la manera de Varda, però també de J.R., van conèixer una diversitat de persones per escoltar-les i retratar-les: pagesos, obrers, els últims habitants d’un poble miner, les dones dels estibadors de Le Havre, entre altres. Persones comunes i anònimes magnificades a través dels retrats gegants revelats en el camió de J.R. Fent amistat durant el viatge, formant una parella còmica, van compartir un projecte pel propi plaer i per compartir-lo. Ho aconsegueixen amb un film humanista, lúdic, ple d’enginy i ironia que celebra la vida, el poder de la imaginació i el gust per crear imatges, però que també es tenyeix de malenconia amb la presència/absència dels morts (entre els quals, Jacques Demy, company durant trenta anys de la cineasta) i la consciència de Varda que els signes de la vellesa al seu cos anuncien que s’acosta a la pròpia mort, que va esdevenir-se dos anys després.

Varda recorda la seva antiga amistat amb Jean-Luc Godard i, amb J.R., fa un viatge en tren amb el propòsit de visitar-lo a Rolle i així, doncs, a la la seva casa-refugi a la vora del llac Lemann. Tot i l’autoria compartida del film, aquest aporta una de les últimes reelaboracions de les constants de Varda, mestressa del muntatge: la fascinació pels rostres i així el gust pels retrats; la sensibilitat feminista; la intuïció poètica; la construcció fragmentaria a la manera de un collage; el reciclatge de les pròpies imatges; la disponibilitat davant dels regals de l’atzar lligada a una actitud oberta a l’inesperat. I, sens dubte, la llibertat.

---

30/10 - Lazzaro Felice

 
Direcció i guió: Alice Rohrwacher.
Fotografia: Héléne Louvart.
Intèrprets: Adriano Tardiolo, Alba Rohrwacher, Sergi López, Nicoletta Braschi.

El nom del protagonista de Lazzaro felice invoca clarament el personatge evangèlic que experimenta en el seu cos el miracle de la resurrecció. El cas és que l’existència d’aquesta pel·lícula lluminosa de la italiana Alice Rohrwacher és una mena de miracle. Ho és a partir del fet que, assumint sense complexos el seu caràcter “naïf” i demanant a l’espectador una mirada innocent, s’atreveix a declarar que la bondat humana existeix o que, en tot cas, és una possibilitat que sempre pot revenir i així “ressuscitar” per tal de posar en evidència la maldat que domina el món. La bondat s’hi encarna en aquest Lazzaro feliç (i potser també podríem dir-ne que una mica “feliu”) que, interpretat pel jove actor Adriano Tardiolo amb els seus meravellosos ulls foscos, ressuscita/transita d’un món rural amb un sistema feudal intemporal a un món urbà contemporani on ha de sobreviure en la marginalitat.

També és un miracle que aquesta faula sigui capaç d’heretar part de la millor tradició del cinema italià en la seva diversitat: des de la sensibilitat popular dels germans Taviani o la dignitat dels pagesos explotats d’Ermano Olmi (pensant sobretot en “L’arbero degli zoccoli”) fins els innocents” de diferent mena que habiten en part de les filmografies de Vittorio de Sica, Federico Fellini i Pier Paolo Pasolini, sense oblidar que també recull la picaresca de la comèdia d’arrel neorealista. El miracle també hi és en el fet que Alice Rohrwacher no ho fa de manera simplement mimètica. Tot flueix amb la naturalitat de la filiació profunda que sap nodrir-se d’uns referents per aportar una cosa viva des d’una mirada personal i contemporània.

---

06/11 - Retrato de una mujer en llamas

Direcció i guió: Céline Sciamma.

FotografiaClaire Mathon.
IntèrpretsAdèle Haenel, Noemie Merlant. Valeria Golino.

Fins Portrait d’une jeune fille en feu, les pel·lícules de la cineasta francesa Céline Sciamma transcorren en la contemporaneïtat per mostrar adolescents en el seu despertar sexual mentre experimenten la mudança dels seus cossos i de la seva identitat, la confusió dels seus sentiments, els vincles creats amb l’amistat: La naissance des pieuvres (2007), Tomboy (2011, Bande des filles (2014). En canvi, la història de Portrait d’une jeune fille en feu ens transporta a finals del segle XVIII cap a un lloc de la costa bretona, on hi arriba en una embarcació una jove pintora (Marianne/Noemi Merchant) amb un encàrrec: realitzar el retrat d’una altra jove (Héloïse/Adèle Haenel) amb una finalitat “matrimonial”. El retrat s’ha de fer d’amagat perquè Héloise s’oposa a fer de model com una forma de resistència al matrimoni. Tanmateix, entre les dues joves, que s’observen mútuament, hi ha una atracció que quallarà en enamorament a partir del moment en què Héloise accepta posar per Marianne. Com en els films anteriors de Sciamma, hi ha una atenció preferent als personatges femenins, però en aquest cas, a banda del fet que ja no són adolescents, habiten en una època del passat regida per altres normes i imposicions socials.

Aquesta pel·lícula, tan sensual, està feta amb un esperit contemporani en la mesura que aquestes dones joves, ni que sigui de manera efímera, subverteixen les normes mentre que Sciamma transfigura des d’una perspectiva feminista la manera com ha sigut abordada la tradicional relació entre un pintor  (l’home com a creador) i la  model (la dona com a musa i, sovint, amant) per part de la mateixa pintura, però també la literatura i, és clar, el cinema.

---

13/11 - For Sama

Direcció: Waad Al-Kateas i Edwuard Watts.

A vegades el judici crític es posa en suspensió davant d’unes imatges que han sigut enregistrades amb el propòsit de testimoniar l’horror, de manera que, quan es veuen, arriben com un cop de puny a la consciència. És el cas de les que constitueixen el documental For Sama, portador d’una veritat dolorosa relativa al setge d’Alep. Encara que es presenti co-dirigit pel documentalista anglès Edward Watts, que hi ha aportat assessorament i les imatges capturades amb dron de la ciutat destruïda, l’autora n’és la periodista siriana Waad Al-Kateas, que va concebre’l com una carta adreçada a la seva filla Sama, nascuda durant la guerra civil siriana, però que està destinada a tothom que la vulgui rebre. Ella va filmar amb una càmera domèstica les imatges, moltes de les quals a l’hospital on treballava el seu marit, Hamza, i que, com en el cas d’altres centres mèdics d’Alep, va ser bombardejat durant el setge del 2016 per avions russos

El document de Waad Al-Kateas, exiliada a Anglaterra junt amb la seva família, és esfereïdor, a la vegada que mostra com la vida i la tasca humanista persisteixen enmig de la barbàrie. És impossible que ens provoqui indiferència, però, tanmateix, és més que possible que l’efecte del seu cop de puny a la consciència sigui efímer. Ja ho va dir Susan Sontag fa més de cinquanta anys: veiem tantes imatges dels horrors del món que, encara que ens impactin en veure-les, poden anestesiar-nos davant del dolor. Algunes imatges de For Sama van circular abans per Internet provocant una commoció que pràcticament no es va traduir en cap acció. Tanmateix, , s’ha de veure For Sama per tal que, almenys, hi reflexionem i, si pot ser, no l’oblidem.

---

Galeria d'imatges