Exposició permanent
Bronze nu. Julio Antonio: Una vida d'escultor
#MAMT
El Museu d’Art Modern de Tarragona rebé l’any 1968 el llegat d’una gran part de l’obra de l’escultor Julio Antonio (Móra d’Ebre, 1889 – Madrid, 1919).
Tot i que en l’exposició es poden veure diverses facetes del treball de Julio Antonio, del qual cal destacar la seva tasca en la renovació de l’escultura a l’Estat espanyol i la seva vinculació al moviment literari de la Generación del 98, l’objectiu principal de la mostra és apropar a la ciutadania de les nostres comarques i als visitants en general el Monument als Herois de 1811, i posar en valor la relació existent entre l’art i la societat amb què conviu.
Cal dir, també, que la ubicació del monument —Rambla Nova, cruïlla carrers d’Yxart i de Cañellas— l’ha convertit en una icona de la ciutat però, tot i això, molts dels que han fet seu aquest espai difícilment ens dirien quatre dades sobre el monument.
La família es trasllada a Tarragona, al carrer d’August, cantonada amb Sant Agustí.
Assisteix a les classes de l’Ateneo Tarraconense para la Clase Obrera. Els seus professors foren Marià Pedrol, de dibuix, i Bernat Verderol, d’escultura.
El pare de Julio Antonio és destinat a Cuba, i la resta de la família es trasllada a Barcelona.
Julio Antonio continua el seu aprenentatge al taller de l’escultor Feliu Ferrer i Galzeran.
De bell nou la família es trasllada, aquest cop a Múrcia, on Julio Antonio realitza el primer grup escultòric conegut: Flores malsanas.
En les cartes que escriu a la seva família durant aquesta època assenta les bases teòriques del seu futur:
“Yo pediré la protección a las grandes obras de los grandes maestros clásicos, les diré que me enseñen donde esta el misterio de la forma y de la belleza y es indudable que estudiándolas y rechazándolas mucho me lo dirán y entonces será cuando haré mi obra, entonces será cuando triunfe mi inteligencia...”
El seu entorn a Madrid està format per Miquel Viladrich, Victorio Macho, Enrique Lorenzo Salazar i Lluís Bagaria.
Juntament amb Miquel Viladrich, Julio Antonio munta el seu taller al carrer de Villanueva.
Conrea l’amistat de Ramón Gómez de la Serna; els seus escrits esdevindran essencials per conèixer la vida i l’obra de Julio Antonio.
La Diputació de Tarragona li concedeix una borsa de viatge de 1.000 ptes. L’escultor viatja, durant tres mesos, per Itàlia amb la seva mare, on visita Roma, Florència i Nàpols. Aquest viatge li permet acostar-se a l’obra de dos dels grans escultors que, juntament amb Rodin, més influeixen en el seu art: Donatello i Miquel Àngel.
En tornar d’Itàlia s’instal·la a Almadén, amb Lorenzo Salazar, on treballa en la sèrie Bustos de la Raza.
Per això alguns estudiosos han afirmat que Julio Antonio va encarnar a nivell escultòric, com cap altre, els ideals d’aquesta generació; ideals de regeneració que els permeteren vèncer el derrotisme en què es va sumir l’Estat espanyol en el pas del segle XIX al XX.
Per cercar els seus models, l’any 1908, Julio Antonio inicia un viatge per Espanya, acompanyat de Miquel Viladrich, a la recerca del contacte directe amb la realitat del país, d’aquells personatges que transcendeixen la individualitat per convertir-se en un etern present.
Durant l’any 1909 realitza Minera de Puertollano, Rosa María, Mujer de Castilla, Ventero de Peñalsordo, i l’any següent, Hombre de la Mancha i Minero de Almadén.
El precedent d’aquestes obres fou María la gitana, amante que fue del Pernales, i la cloenda, el retrat del poeta Lasso de la Vega; dues representacions particulars de dos personatges que tenen una història pròpia però que transmeten el simbolisme del Bustos de la Raza.
L’any 1914, arran d’una estada a Àvila i a la Sierra de Guadarrama a causa de problemes de salut, recupera l’esperit d’aquesta sèrie escultòrica i realitza Moza de Aldea del Rey, Ávila de los Caballeros, Cabrero de las tierras de Zamora i El Novicio.
Guanya el concurs per fer el Monument als Herois de 1811; el seu projecte és seleccionat per davant de les propostes d’Anselm Nogués i de Carles Mani.
Julio Antonio trasllada el taller de Madrid, a un annex de la Fundición Codina. El fet de treballar a la foneria, en un estudi de dimensions més àmplies, li permet treballar en obres de gran envergadura, com el monument a Chapí, l’estàtua de Wagner i l’escultura de Sant Joan.
Ramón Gómez de la Serna funda a Madrid la famosa Tertulia de la Cripta del Pombo, per on passen nombroses personalitats del món literari i artístic. Julio Antonio n’és un dels primers; l’escriptor el descriu així:
“Aparece a veces con su cara de cantaor flamenco, con su mirada tosca y renegrida, y sus manos de cachetero, de matarife, manos que accionan en el aire como si llenas de barro hurgasen el barro, el dedo índice siempre “palillo” del escultor que modela lo que dice.”
El promotor fou Marià Rius i Montaner, primer Comte de Rius, qui aportà 11.000 pessetes a la iniciativa, mentre l’Ajuntament de la ciutat en concedia 14.000.
L’11 d’abril de 1910, la Corporació Municipal convocà un concurs de caràcter restringit per a la seva execució, convidant a: Carles Mani, Anselm Nogués i Julio Antonio. (fotografia 1)
El jurat estava integrat pels escultors Josep Llimona i Miquel Oslé, el catedràtic de dibuix de l’Institut de Tarragona, Francisco de Cidón, i l’historiador Emili Morera.
Julio Antonio fou l’artista guanyador del concurs amb un dels dos projectes que havia presentat, la notícia es donà a conèixer el 9 d’abril de 1911. (fotografia 2)
En la memòria del projecte Julio Antonio escriu: ...huyendo de todos los repudiables monumentos a los héroes de la independencia inaugurados efímeramente, en que todo se ha resuleto con escopetas, morriones, espadas, cañones y figuras inverosómiles i de pésimo gusto... he sentido y siento como escultor dar la sensación de heroismo por medio de la forma desnuda más bella y armoniosa que mi inteligencia y mis fuerzas alcancen. (fotografia 3)
Un cop acabat l’esbós definitiu en bronze, l’Ajuntament de Tarragona sol·licità un judici del grup escultòric a Ramón de Valle Inclán i a Julio Romero de Torres professors d’estètica i de vestidures, respectivament, de l’Escuela Superior de Bellas Artes de Madrid, que el valoraren com una obra que "por su sentido artístico, fuerza emotiva y factura inmejorable, puede considerarse como la más alta representación del arte contemporáneo" (fotografia 4)
El 23 de setembre de 1910 es posa la primera pedra del monument al seu emplaçament, a la Rambla de Sant Joan, a la cruïlla amb els carrers de Cañellas i d’Ixart; al maig de 1911 ja s’havia alçat el basament i l’enjardinament, però la malaltia pulmonar que afectava Julio Antonio retardà l’execució definitiva (fotografia 5)
A més, dificultats per a la concessió del bronze per a la fundició, portaren a que Julio Antonio no pogués veure la seva obra finalitzada, ja que morí el 23 de febrer de 1919.
Finalment, l’any 1920, l’Ajuntament de Tarragona delegà en el deixeble de Julio Antonio, Enrique Lorenzo Salazar, la responsabilitat de la supervisió de la fundició que es contracta amb l’empresa Mir y Ferrero de Madrid.
El 9 de febrer de 1922 es mostra per primer cop l’obra al Museo de Arte Moderno de Madrid, abans del seu trasllat a Tarragona. (fotografia 6)
Després de l’èxit aconseguit per l’escultura a Madrid, resultà incomprensible el posicionament d’un sector de ciutadans qüestionant la ubicació de l’escultura a la Rambla de Tarragona, les raons eren:
La polèmica es reflectí amb les diverses opinions en favor i en contra que aparegueren respectivament al Diari de Tarragona i a La Cruz. (fotografia 7)
El resultat fou la col·locació del Monument al Museu Arqueològic de Taragona, aleshores situat en una part de l’edifici Consistorial, a la plaça de la Font de la ciutat. (fotografia 8)
Tot i això, una part de la ciutadania continuava demanant a l’alcalde de Tarragona, Andrés Segura y Donato, que el monument fos cobert amb un llenç, i una cantarella, amb la música d’ “Ai mare” corria de boca en boca, ironitzant sobre la situació, que deia: Les dames estropejoses a l’Alcalde han fet compliment i han dit al Senyor Segura que tapi aquell monument. (fotografia 9)
La instauració de la II República, l’any 1931 propicià la col·locació definitiva de la peça en el lloc que inicialment s’havia escollit, i el 24 de setembre del mateix any s’inaugurà oficialment el Monument en presència de les autoritats locals de la mare i altres familiars de Julio Antonio. (fotografia 10) que tapi aquell monument. Reproducció de la cantarella amb solfa La instauració de la II República, l’any 1931 propicià la col·locació definitiva de la peça en el lloc que inicialment s’havia escollit, i el 24 de setembre del mateix any s’inaugurà oficialment el Monument en presència de les autoritats locals de la mare i altres familiars de Julio Antonio.
Julio Antonio plantejà l’obra com si fos una Pietat, però la mare, en lloc de sostenir el fill en braços està agenollada i damunt les seves cames reposa el fill que sembla tranquil·lament adormit.
El 15 de febrer de 1919 mor Julio Antonio, al sanatori Villa Luz de Madrid, on havia ingressat per mitjà del Dr. Gregorio Marañón, acompanyat de la seva mare i germanes, del mateix Dr. Marañón, Enrique Lorenzo Salazar, Julián Lozano, Lluís Bagaría, Moya del Pino, Vázquez Díaz i Ramón Pérez de Ayala.
La seva mort es converteix en un veritable dol cultural.
Poc temps abans, el poble de Madrid i els seus representats polítics i culturals li havien retut homenatge en la presentació pública del Mausoleo Lemonier.
El projecte del Faro espiritual es va idear a València; l’obra, d’uns seixanta metres d’alçada, s’ubicaria al Cerro de los Ángeles, considerat el centre geogràfic de la península Ibèrica.
L’escultura mostrava les diferents activitats dels habitants de la península, en quatre frisos que representaven al nord, la terra, el sembrador, l’esforç; al sud, els homes de tot el territori, inclosos els portuguesos; a l’est, pagesos, pescadors i miners, i a l’oest, el treball de la fàbrica, del taller i l’intel·lectual, etc.
L’execució del monument fou adjudicada finalment a Aniceto Marinas.
La Societat Wagneriana de Madrid li encarregà la creació d’un monument dedicat a Richard Wagner, que se situaria a l’entorn de la Moncloa.
Julio Antonio realitzà diversos dibuixos del projecte de monument, la mascareta del músic, una maqueta i l’esbós definitiu en bronze, i a continuació inicià el projecte definitiu, de vuit metres d’alçada, de fang.
L’esclat de la Gran Guerra de 1914-1918 generà un conflicte intern en la societat promotora que truncà les possibilitats de realització definitiva del projecte.
Només s’ha conservat el cap d’aquesta escultura monumental. Una reproducció feta l’any 1969 per l’escultor Bruno Gallart es pot contemplar als jardins del Camp de Mart de Tarragona.
El 1912 el Centro Comercial Hispano-Marroquí promou la realització a Tarragona d’un monument dedicat a aquest enginyer i humanista.
Julio Antonio realitza diversos esbossos d’aquest monument. Tot i que en un inici fou força ambiciós, finalment estigué compost per un basament piramidal i el bust de l’homenatjat.
El monument es pot veure al parc de Saavedra de Tarragona.
Julio Antonio compartí aquest projecte amb l’escultor Sebastián Miranda. La idea sorgí d’una societat d’indians asturians que presidia la marquesa d’Argüelles i havia de col·locar-se a Oviedo.
El monument estava concebut com una obra complexa i grandiosa que quedà només en projecte, en la qual les escultures eren obra de Julio Antonio i els relleus de Sebastián Miranda.
El 1915 Ignacio de Zuloaga adquirí a la família Lucientes de Fuendetodos la casa on va néixer Francisco de Goya. Seguidament encetà una col·lecta per restaurar-la, crear un museu i erigir un monument al pintor aragonès.
El 8 d’octubre de 1917 s’inaugurà el Museu Goya a la casa del pintor, i el 19 d’octubre de 1920 el monument realitzat per Julio Antonio a la plaça de l’Església d’aquella població.
Goya, Fuendetodos, 1917
El 4 d’abril de 1917 Julio Antonio signa un contracte amb la Sociedad de Autores Españoles per a l’execució d’un monument al compositor Ruperto Chapí.
Aquest monument és l’únic que es realitza amb l’ambientació arquitectònica projectada per l’escultor i suposà, per part de la crítica, l’acceptació d’un nou concepte de monument i el reconeixement definitiu dels nous valors escultòrics.
Julio Antonio inicià aquest projecte el 1918 sense un encàrrec concret, fruit de la consternació que li produí la tràgica mort del compositor, el torpedinament del vaixell en què viatjava per un submarí alemany, al canal de la Mànega quan tornava dels Estats Units, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas a la Metropolitan Òpera de Nova York. El projecte quedà inacabat per la mort de l’escultor el 1919.
