Ànimes palpables

Del 14 de novembre de 2019 al 20 de gener de 2020

 

APEL·LES FENOSA, ÀNIMES PALPABLES

Josep Miquel Garcia

 

“L’obra de Fenosa és com una palpació de l’ànima”, afirmava l’escriptor Michel Cournot. Veritablement és una definició molt escaient per a un escultor del segle XX que aspirava a fer tàctil l’esperit. “M’agradaria representar l’esperit sense matèria. Això mai no s’ha vist, però sovint es troba matèria sense esperit. Si pogués fer una escultura sense matèria, seria feliç […]. Allò que crea l’esperit és més viu que la matèria. El meu treball és un treball de cor i d’esperit, on la matèria no entra. Si faig estatuetes és perquè tenen la mateixa espiritualitat que les grans, però menys matèria.” Posant el mínim de matèria, el mínim possible es pot suggerir la plenitud amb quasi el no-res: “Això és el que hem de fer nosaltres, suggerir les coses”, pretenia.

L’escultura es deslliura així del condicionament de la forma i esdevé amb l’expressió més simple de l’argila, com una inspiració subtil a través de les mans de l’artista que l’acarona fins a l’instant en què aquest procés s’atura, a la recerca de l’esperit essencial de la bellesa i l’harmonia, tal com fa el poeta.

L’exposició “Ànimes palpables” presenta en paral·lel escultures i dibuixos d’Apel·les Fenosa acompanyats de fotografies on Jean Marie del Moral copsa l’instant d’execució d’aquestes obres als tallers de París i del Vendrell. Veiem l’escultor, ja en plena maduresa, creant la seva obra i el resultat del procés. “No dic que el moment sigui sagrat, però, perquè així ho sigui, provo sort […]. Les coses s’esdevenen per atzar, però, quan arriben, cal saber agafar-les, dur-les a terme. Picasso em deia: «Treballa, ja pensaràs després.» L’escultura es fa treballant, però cal saber aturar-se a temps.” Les imatges malden per congelar l’escena en el precís moment en què Fenosa trobava l’estat de gràcia, aquell en què l’obra s’executava a través de les mans, sense deixar-se dur per un raonament predeterminat, o simplement per unes mans sàvies, que també pensaven.

Apel·les Fenosa

Des de l’òptica del present, podem dir que Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 – París, 1988) és un artista del segle XX, un escultor, un home trasbalsat per dues guerres i dos exilis, i, malgrat això, a diferència del pessimisme del seu coetani i amic Giacometti, representa l’optimisme en la humanitat. Fenosa és un univers amb constel·lacions dels millors artistes de la seva època, començant per Picasso o Coco Chanel, i dels poetes majors del seu temps, com Jean Cocteau, Paul Éluard, Supervielle, Ponge, Salvador Espriu o Pablo Neruda. Va saber crear al seu entorn una fidelitat d’amics fraternals, que va inspirar una arcàdia al voltant de la seva casa del Vendrell, que va ser punt de referència d’una colònia internacional d’intel·lectuals que, com ell, consideraven que “la Glòria és no tenir-la”. Malgrat això, va ser guardonat amb les distincions més elevades, va exposar als museus més emblemàtics, la seva obra il·lumina les col·leccions privades i públiques més rellevants i encara ara no ha perdut l’aura de la seva època.

Jean Marie del Moral

Fenosa i el seu taller varen ser retratats per fotògrafs rellevants com Brassaï, Man Ray, Hoyningen-Huene, Michel Sima, Savitry, Izis o Jack Nisberg, que esdevingueren també grans amics seus, però Jean Marie del Moral (Montoire-sur-le-Loir, 1952), ha estat el fotògraf més proper a l’escultor d’ençà que va visitar l’exposició antològica que el Museu Rodin va organitzar a París l’any 1980 i va restar per sempre més lligat a la seva obra. Des de llavors i fins a la seva mort, el seu arxiu fotogràfic és un document indefugible per conèixer la intimitat dels estudis, dels processos de treball i de la seva personalitat, tant a París com al Vendrell.