Joan Casals. Itineraris en el laberint

 

 

Aquesta exposició de l’obra de Joan Casals està estructurada en diverses seccions que intenten donar una visió global i, alhora, particularitzada del recorregut creatiu de l’artista.

Durant la dècada dels vuitanta, Casals incorpora al seu llenguatge unes particulars cal·ligrafies, una mena de textos il·legibles que ens remeten a l’expressió del gest i a l’estètica de l’escriptura i no pas als continguts o als significats. En aquesta època, els seus treballs es caracteritzen també per l’elecció de la llicorella com a suport.

A les pintures de finals dels anys vuitanta i de principis dels noranta es fa més palesa la recerca d’una iconografia pròpia i d’un llenguatge i una tècnica més personals. Les obres s’agrupen en sèries de mides i formats molt diversos, com ara les titulades Vestigis, Memòria del temps o Àmbits.

El seu estil més característic comença a definir-se a finals de la dècada dels vuitanta. És a partir d’aquest moment que la tècnica esdevé més sensual i més subtil, el repertori iconogràfic s’enriqueix cada cop més i els continguts es decanten cap a les imatges de la memòria. Un dels temes i dels motius que més sovinteja és el del laberint, una imatge metafòrica que dona peu a tota mena d’interpretacions, de significats, de simbolismes i de connotacions.

La iconografia del llenguatge madur de Casals s’endinsa sobretot en la memòria d’un temps i d’un país que són els que li van tocar viure. Les referències al cos humà apareixen arreu, així com les de diversos animals. També hi ha un conjunt d’icones que al·ludeixen a símbols polítics o religiosos i unes altres que podríem relacionar amb objectes diversos de la vida quotidiana. Tot plegat està salpebrat per números i lletres, i per inscripcions, paraules i frases, escrites i pintades en alfabet grec, que fan referència als clàssics, a idees i conceptes psicoanalítics o a dites de la cultura popular.

Veient aquestes obres ens adonem que l’artista va a la recerca dels vestigis, dels records, de les imatges, de les icones i dels símbols de la nostra memòria personal i col·lectiva o, si voleu, de la (des)memòria del temps passat.

Aquesta és, per tant, una obra que s’entesta a lluitar contra l’oblit. Una obra que col·loca l’art al centre del laberint humà.