Silenci diari (2004)

Les recents instal·lacions que ha realitzat Ester Ferrando (Reus, 1972) són una provocació perquè l’espectador, en un exercici d’introspecció, reflexioni sobre alguns aspectes de la vida quotidiana.

Aquesta obra, (Silenci diari, 2004) peça d’un element d’ús domèstic, ens remet a l’espai més íntim de la nostra quotidianitat. El lloc del bany, de la higiene personal, on ens despullem, on ens lliurem de les tensions, de les males sensacions, dels nervis, on trobem un espai que fem propi i intransferible, on ens sentim bé, flotant, relaxats, deixant que l’aigua llisqui sobre la pell, des del cap fins als peus, alliberant-nos de la feixuga càrrega diària, on podem pensar sobre les nostres cabòries, on reflexionem, un espai silenciós i íntim.

“Cada dia es perd alguna cosa pel forat de la dutxa”, anota l’artista en el seu quadern de treball com a balanç de la lluita per l’equilibri entre el jo i el temps i els altres. I és a través d’aquesta noció d’escolament i de dissolució que es produeix fins i tot en l’espai de la intimitat, representada simbòlicament per desguassos sobredimensionats, que Ferrando evita l’enclaustrament dins aquests espais de reflexió, el silenci diari de l’acte de retrobar-se un mateix esdevé una metamorfosi de renovació. Perquè no són només el temps i el món exterior que s’escolen, sinó també l’ésser mateix, que no cessa de difuminar-se i de reconstituir-se. Aquest canvi pren forma mitjançant la transformació d’alguns objectes usuals que adopten nous significats al si d’aquest univers gairebé abstracte, despullat, de línies simples, que reforça alhora la transcendència del tema proposat i la simplicitat del seu fons. A més, fent honor a l’aspecte més primari del seu art, sovint Ferrando modela peces úniques que s’integren al conjunt de la instal·lació, com a metàfora de la seva activitat: dur la creació al centre de la vida per modificar-la o fer-ne ressaltar els trets que més li interessen.

És així que Ferrando introdueix el concepte en la matèria. La peculiaritat del seu llenguatge artístic, en què s’articulen abstracció i quotidianitat, revela amb una estètica minimalista el valor dels petits gestos desapercebuts que desperten l’estupefacció davant el poliformisme de la vida.

 

Més informació sobre l'artista