Introducció al Cinema d'Autor Europeu Contemporani (EAC Tortosa)

Presentació del taller 

En aquest taller ens endinsarem en el cinema d’autor europeu contemporani a través de vuit cineastes i tradicions que han configurat maneres diferents de pensar la imatge. Treballarem autors com Catherine Breillat, Radu Jude, Sergei Loznitsa, Pedro Costa o Albert Serra, entre d’altres, per dibuixar una cartografia de les pràctiques que han marcat el cinema europeu de les últimes dècades. Les sessions abordaran qüestions com el cos i el desig en relació amb el poder, l’atenció al detall i als rituals socials, la memòria històrica i l’ús de l’arxiu, la dramatúrgia de la presència i el treball amb els actors, o les experiències sensorials sorgides de la cruïlla entre cinema i antropologia. La qüestió de fons serà si té sentit parlar encara de “cinema d’autor europeu” i, si és així, com es pot entendre aquesta etiqueta avui: com a gènere codificat o com a posició crítica capaç d’interrogar la forma i el present. 

Les sessions combinaran visionat de fragments, moments d’exposició en format de masterclass i grups de debat amb temes que assignarà el professor. De manera transversal al taller, els alumnes hauran de presentar una presentació d’un/a cineasta que no s’hagi tractat al llarg del taller i que en construeixi la seva pròpia genealogia. 

L’objectiu del taller és que els alumnes adquireixin una comprensió més profunda del context del cinema d’autor europeu i siguin capaços de situar els casos contemporanis dins d’una genealogia del cinema del segle XX. Les eines d’anàlisi proposades serviran perquè cada alumne pugui construir la seva pròpia genealogia d’autors i pràctiques d’interès. 

La motivació de fons és que cada participant pugui elaborar una genealogia crítica i cinematogràfica pròpia, a partir de la qual desenvolupar una mirada personal sobre el cinema en què se senti interpel·lat.

Sessió A – Ulrich Seidl sota la mirada de Pier Paolo Pasolini 

Ulrich Seidl serà el primer cineasta treballat de manera monogràfica. El seu cinema és un punt de partida idoni per abordar una mirada crítica sobre la contemporaneïtat europea: l’herència del nazisme, la decadència del catolicisme, la influència nord-americana i la crisi de valors del vell continent. 

No només ens fixarem amb els aspectes temàtics de la seva obra sinó també amb la manera que té de fer el cinema. Seidl treballa sovint en la frontera entre documental i ficció, fa servir actors no professional i roda durant molta estona perquè sorgeixi una veritat en l’escena. Els seus personatges sempre estan entre la tragèdia i el patetisme. El seu cinema incomoda no només pel que mostra, sinó per la manera com ens obliga a mirar. 

En aquesta sessió es reflexionarà sobre el concepte de “provocació” i la relació que manté amb la subversió, dos termes comuns a l’hora de reflexionar sobre el cinema d’autor. També es parlarà de la noció de comèdia involuntària, la idea de crueltat com a eina estètica i el paper de les metodologies documentals en pel·lícules de ficció.

Sessió B – Radu Jude i el nou cinema romanès 

Tot i que el concepte de “filmografia nacional” ha anat perdent pes en el context contemporani, hi ha un cas particular que resisteix amb força: el nou cinema romanès, que des de fa dues dècades articula una producció coherent, reconeixible i amb profunditat discursiva. Aquesta sessió se centrarà en Radu Jude, una de les seves figures principals. 

Radu Jude representa una línia assagística que connecta amb Godard o Chris Marker. Els seus films utilitzen l’arxiu, la cita i la intertextualitat per qüestionar els relats establerts i pensar la història romanesa des del present. Ens servirà per tornar sobre un dels mantres del cinema d’autor: tota pel·lícula és un documental. 

A partir de Jude es parlarà de la relació entre cinema i història, de la capacitat del cinema per registrar el seu temps i per intervenir-hi, i de com la forma cinematogràfica pot convertir-se en una escriptura política. També es qüestionarà la pròpia idea del cinema romanès.

Sessió C – Sergei Loznitsa i el conflicte postsoviètic 

Sergei Loznitsa, cineasta ucraïnès, ha fet del treball amb l’arxiu una de les seves eines principals. En films com The Event o State Funeral, reprèn el gest d’Esfir Shub als anys vint: utilitzar imatges històriques per reordenar-les i donar-los un sentit nou. Sense veu en off ni comentari, el muntatge construeix un espai on l’espectador ha de llegir i interpretar per si mateix. El cinema es converteix així en un dispositiu d’interrogació històrica. 

A Austerlitz, Loznitsa filma els camps de concentració convertits avui en museus plens de turistes. El film dialoga inevitablement amb Shoah de Claude Lanzmann: si Lanzmann rebutjava l’ús d’imatges d’arxiu i posava l’accent en el testimoni i la paraula per preservar l’irreductible de l’horror, Loznitsa observa el present d’aquells espais i mostra fins a quin punt la memòria pot banalitzar-se. La comparació permet obrir una pregunta central: què pot o què ha de mostrar el cinema quan tracta la guerra i la destrucció?

Sessió D – Castaing-Taylor i Paravel: el documental des de l’antropologia 

Aquesta sessió se centra en el treball de Lucien Castaing-Taylor i Verena Paravel, cineastes i antropòlegs vinculats al Sensory Ethnography Lab de Harvard, on s’ha desenvolupat una de les línies més radicals del documental contemporani. El seu cinema no s’orienta a la transmissió d’un missatge, sinó a generar una experiència sensorial directa. 

Amb dispositius tècnics no convencionals i càmeres sovint ancorades a cossos o objectes, els seus films no expliquen històries sinó que interpel·len la percepció de l’espectador. Leviathan proposa una immersió visual i sonora en un vaixell pesquer; Caniba s’acosta al rostre d’un caníbal amb una proximitat gairebé física; De humani corporis fabrica ens mostra l’interior del cos humà a través de càmeres mèdiques. 

La sessió també establirà ponts amb l’experimentalisme formal de cineastes com Dziga Vertov o Michael Snow, i obrirà una reflexió sobre què pot ser encara el cinema, quan abandona el relat i es converteix en una distorsió de la percepció. També parlarem de José Val del Omar i de la relació entre cinema i antropologia en el cinema de Jean Rouch.

Sessió E – Pedro Costa i els fantasmes de la història 

El cinema de Pedro Costa representa un dels exemples més coherents i exigents del cinema d’autor europeu actual. La seva trajectòria va d’una primera etapa industrial, amb un sistema de producció convencional, cap a un model artesanal, radicalment independent, centrat en l’acompanyament a llarg termini de persones i espais concrets. 

A través del seu treball al barri lisboeta de Fontainhas, Costa ha desenvolupat un cinema de resistència, que refusa el naturalisme i aposta per una posada en escena severa, gairebé pictòrica. 

En aquesta sessió es reflexionarà sobre el concepte de presència, sobre l’ús dels no actors, sobre l’estètica de la repetició, i sobre la importància dels medis de producció en el cinema polític. El tema transversal a la sessió serà quina és la relació entre política i cinema en l’actualitat. 

Els cineastes que treballarem de manera transversal durant la sessió seran Straub-Huillet, parella emblemàtica del cinema polític europeu dels seixanta i setanta, amb qui comparteix una concepció ètica de la imatge.

Sessió F – Albert Serra i la dramatúrgia de la presència 

Albert Serra és, probablement, el cineasta contemporani que més obertament treballa amb la tradició cultural europea, tant des del punt de vista temàtic com formal. El seu cinema es construeix a partir de figures mítiques —Don Quixot, Casanova, Lluís XIV— però no per il·lustrar-les, sinó per destil·lar-ne una idea abstracta, una presència. 

Aquesta sessió abordarà Serra a partir del concepte de dramatúrgia de la presència: la seva manera de treballar amb els actors com a membranes que capten la realitat que els envolta més que no comunicar alguna idea a la càmera. Es posarà especial atenció al diàleg que estableix amb el cinema de Warhol, a l’hora de treballar amb els actors, i estudiarem la genelogia d’aquest tipus de treball actoral (Pere Portabella, Carmelo Bene i Luc Moullet, entre d’altres). 

També es tractarà la seva relació amb la tecnologia digital —no només com a eina de rodatge i muntatge, sinó com un canvi actual en el cinema d’autor— i la manera de reflexionar sobre el seu propi cinema. Serra serà el punt d’arribada d’una línia que ve de Costa, i una síntesis de molts dels continguts que s’hauran explorat al llarg del curs.

Sessió G - Rita Azevedo Gomes 

La sessió estarà dedicada a Rita Azevedo Gomes, una de les veus més singulars del cinema portuguès contemporani, pintora de formació i vinculada des de fa dècades a la Cinemateca Portuguesa. Treballa gairebé sempre a partir de textos —novel·les, cartes, poemes— i concep el cinema com un art “impur”, on literatura, pintura i teatre se superposen. La seva obra planteja el problema de l’adaptació cinematogràfica de textos literaris preexistents i, en les seves pròpies paraules, intenta que sigui el text qui dirigeixi les pel·lícules. En aquesta sessió aprofitarem per parlar de la complicada relació entre cinema i literatura i d’algunes figures que van inspirar Azevedo Gomes i que van fer del treball amb el text un dels seus trets principals, com Raúl Ruiz, Valeria Sarmiento o Jean-Marie Straub i Danièle Huillet.

Sessió H – Catherine Breillat: el cos i el poder 

El cinema de Catherine Breillat parteix d’una convicció clara: el cos i la sexualitat són llocs on es fan visibles les relacions de poder. Els seus films no narren històries d’iniciació ni de descoberta progressiva, sinó rituals en què el desig arrossega els personatges cap a situacions límit. 

Els personatges de Breillat funcionen com a figures que encarnen idees literàries i filosòfiques. La seva obra continua una tradició francesa que va de Sade fins a Bataille, on el desig i la confessió serveixen per posar en crisi les convencions morals. Al cinema de Breillat, el cos no és una superfície a representar sinó una força que pensa, un dispositiu per explorar el vincle entre subjectivitat, desig i dominació. 

Aquest interès pel poder en l’àmbit íntim la connecta amb Rainer Werner Fassbinder. Ell mostrava, a través del melodrama, com les institucions i les normes socials penetraven en les relacions; Breillat fa el mateix des de la societat petitburgesa, assenyalant la manera com la dominació es reprodueix en la vida sexual i afectiva. 

La sessió també posarà en relleu Bruno Dumont, que comparteix uns referents filosòfics i literaris. En films com L’humanité o Camille Claudel 1915, Dumont converteix la fe i la transcendència en matèria tràgica. Tant ell com Breillat construeixen relats en què els personatges encarnen forces que els superen i el cinema esdevé un espai per confrontar-les.