Pensar el cinema d'autor: visionat i xerrada sobre vuit cineastes (EAC Valls)

Presentació del taller 

Aquest curs proposa un recorregut per vuit cineastes i tradicions del cinema d’autor europeu contemporani. A través d’autors com Ulrich Seidl, Radu Jude, Andrei Ujică, Lucien Castaing-Taylor i Véréna Paravel, Pedro Costa, Albert Serra, Rita Azevedo Gomes i Catherine Breillat, el curs recorre alguns dels problemes que han marcat aquesta línia de cinema. La relació entre documental i ficció, el muntatge d’arxiu, el paper de la càmera en el coneixement del món, la representació de l’altre, la presència de l’actor, la relació entre imatge, so i paraula, o la representació del cos i del sexe explícit. Així, el curs no només introdueix diverses filmografies contemporànies, sinó que les situa dins d’un fil més ampli que passa per noms com Pasolini, Eustache, Flaherty, Vertov, Jean Rouch, Straub-Huillet, Warhol, Portabella, Schroeter o Oliveira.

Les sessions combinen una part el visionat de fragments de pel·lícules amb exposició magistral.

Sessió A – Ulrich Seidl sota la mirada de Pier Paolo Pasolini 

Ulrich Seidl serà el primer cineasta treballat de manera monogràfica. El seu cinema és un punt de partida idoni per abordar una mirada crítica sobre la contemporaneïtat europea: l’herència del nazisme, la decadència del catolicisme, la influència nord-americana i la crisi de valors del Vell Continent. 

No sols ens fixarem en els aspectes temàtics de la seva obra sinó també amb la manera que té de fer el cinema. Seidl treballa sovint en la frontera entre documental i ficció, fa servir actors no professional i roda durant molta estona perquè sorgeixi una veritat en l’escena. Els seus personatges sempre estan entre la tragèdia i el patetisme. El seu cinema incomoda no només pel que mostra, sinó per la manera com ens obliga a mirar. 

En aquesta sessió es reflexionarà sobre el concepte de “provocació” i la relació que manté amb la subversió, dos termes comuns a l’hora de reflexionar sobre el cinema d’autor. També es parlarà de la noció de comèdia involuntària, la idea de crueltat com a eina estètica i el paper de les metodologies documentals en pel·lícules de ficció.

Sessió B – Radu Jude i el nou cinema romanès 

Tot i que el concepte de “filmografia nacional” ha anat perdent pes en el context contemporani, hi ha un cas particular que resisteix amb força: el nou cinema romanès, que des de fa dues dècades articula una producció coherent, reconeixible i amb profunditat discursiva. Aquesta sessió se centrarà en Radu Jude, una de les seves figures principals. 

Radu Jude representa una línia assagística que connecta amb Godard o Chris Marker. Els seus films utilitzen l’arxiu, la cita i la intertextualitat per qüestionar els relats establerts i pensar la història romanesa des del present. Ens servirà per tornar sobre un dels mantres del cinema d’autor: tota pel·lícula és un documental. 

A partir de Jude es parlarà de la relació entre cinema i història, de la capacitat del cinema per registrar el seu temps i per intervenir-hi, i de com la forma cinematogràfica pot convertir-se en una escriptura política. També es qüestionarà la pròpia idea del cinema romanès.

Sessió C – Andrei Ujică i el muntatge d'arxiu

Andrei Ujică entén el cinema d’arxiu no com una finestra transparent a la història, sinó com un treball sobre imatges que ja porten inscrit un punt de vista. La seva obra se situa en una tradició que arrenca amb Esfir Shub i que concep el muntatge com una manera de reorganitzar materials preexistents i fer-ne aparèixer un sentit nou. Per això, a Videograms of a Revolution, la qüestió no és només la revolució romanesa, sinó el fet que aquesta revolució arriba sempre filtrada per càmeres, emissions televisives i enregistraments amateurs.

Aquesta mateixa idea reapareix a Out of the Present i a The Autobiography of Nicolae Ceaușescu. En tots dos casos, Ujică treballa amb imatges que no són neutrals, sinó dirigides, i el muntatge serveix per fer visible aquesta construcció.

Sessió D – Castaing-Taylor i Paravel: el documental des de l’antropologia 

Aquesta sessió se centra en el treball de Lucien Castaing-Taylor i Verena Paravel, cineastes i antropòlegs vinculats al Sensory Ethnography Lab de Harvard, on s’ha desenvolupat una de les línies més radicals del documental contemporani. El seu cinema no s’orienta a la transmissió d’un missatge, sinó a generar una experiència sensorial directa. 

Amb dispositius tècnics no convencionals i càmeres sovint ancorades a cossos o objectes, els seus films no expliquen històries sinó que interpel·len la percepció de l’espectador. Leviathan proposa una immersió visual i sonora en un vaixell pesquer; Caniba s’acosta al rostre d’un caníbal amb una proximitat gairebé física; De humani corporis fabrica ens mostra l’interior del cos humà a través de càmeres mèdiques. 

La sessió també establirà ponts amb l’experimentalisme formal de cineastes com Dziga Vertov o Michael Snow, i obrirà una reflexió sobre què pot ser encara el cinema, quan abandona el relat i es converteix en una distorsió de la percepció. També parlarem de José Val del Omar i de la relació entre cinema i antropologia en el cinema de Jean Rouch.

Sessió E – Pedro Costa i els fantasmes de la història 

El cinema de Pedro Costa representa un dels exemples més coherents i exigents del cinema d’autor europeu actual. La seva trajectòria va d’una primera etapa industrial, amb un sistema de producció convencional, cap a un model artesanal, radicalment independent, centrat en l’acompanyament a llarg termini de persones i espais concrets. 

A través del seu treball al barri lisboeta de Fontainhas, Costa ha desenvolupat un cinema de resistència, que refusa el naturalisme i aposta per una posada en escena severa, gairebé pictòrica. 

En aquesta sessió es reflexionarà sobre el concepte de presència, sobre l’ús dels no actors, sobre l’estètica de la repetició, i sobre la importància dels mitjans de producció en el cinema polític. El tema transversal a la sessió serà quina és la relació entre política i cinema en l’actualitat. 

Els cineastes que treballarem de manera transversal durant la sessió seran Straub-Huillet, parella emblemàtica del cinema polític europeu dels seixanta i setanta, amb qui comparteix una concepció ètica de la imatge.

Sessió F – Albert Serra i la dramatúrgia de la presència 

Albert Serra és, probablement, el cineasta contemporani que més obertament treballa amb la tradició cultural europea, tant des del punt de vista temàtic com formal. El seu cinema es construeix a partir de figures mítiques —Don Quixot, Casanova, Lluís XIV— però no per il·lustrar-les, sinó per destil·lar-ne una idea abstracta, una presència. 

Aquesta sessió abordarà Serra a partir del concepte de dramatúrgia de la presència: la seva manera de treballar amb els actors com a membranes que capten la realitat que els envolta més que no comunicar alguna idea a la càmera. Es posarà especial atenció al diàleg que estableix amb el cinema de Warhol, a l’hora de treballar amb els actors, i estudiarem la genelogia d’aquest tipus de treball actoral (Pere Portabella, Carmelo Bene i Luc Moullet, entre d’altres). 

També es tractarà la seva relació amb la tecnologia digital —no sols com a eina de rodatge i muntatge, sinó com un canvi actual en el cinema d’autor— i la manera de reflexionar sobre el seu propi cinema. Serra serà el punt d’arribada d’una línia que ve de Costa, i una síntesi de molts dels continguts que s’hauran explorat al llarg del curs.

Sessió G - Rita Azevedo Gomes 

La sessió estarà dedicada a Rita Azevedo Gomes, una de les veus més singulars del cinema portuguès contemporani, pintora de formació i vinculada des de fa dècades a la Cinemateca Portuguesa. Treballa gairebé sempre a partir de textos —novel·les, cartes, poemes— i concep el cinema com un art “impur”, on literatura, pintura i teatre se superposen. La seva obra planteja el problema de l’adaptació cinematogràfica de textos literaris preexistents i, en les seves pròpies paraules, intenta que sigui el text qui dirigeixi les pel·lícules. En aquesta sessió aprofitarem per parlar de la complicada relació entre cinema i literatura i d’algunes figures que van inspirar Azevedo Gomes i que van fer del treball amb el text un dels seus trets principals, com Raúl Ruiz, Valeria Sarmiento o Jean-Marie Straub i Danièle Huillet.

Sessió H – Catherine Breillat: el cos i el poder 

El cinema de Catherine Breillat parteix d’una convicció clara: el cos i la sexualitat són llocs on es fan visibles les relacions de poder. Els seus films no narren històries d’iniciació ni de descoberta progressiva, sinó rituals en què el desig arrossega els personatges cap a situacions límit. 

Els personatges de Breillat funcionen com a figures que encarnen idees literàries i filosòfiques. La seva obra continua una tradició francesa que va de Sade fins a Bataille, on el desig i la confessió serveixen per posar en crisi les convencions morals. Al cinema de Breillat, el cos no és una superfície a representar sinó una força que pensa, un dispositiu per explorar el vincle entre subjectivitat, desig i dominació. 

Aquest interès pel poder en l’àmbit íntim la connecta amb Rainer Werner Fassbinder. Ell mostrava, a través del melodrama, com les institucions i les normes socials penetraven en les relacions; Breillat fa el mateix des de la societat petitburgesa, assenyalant la manera com la dominació es reprodueix en la vida sexual i afectiva. 

La sessió també posarà en relleu Bruno Dumont, que comparteix uns referents filosòfics i literaris. En films com L’humanité o Camille Claudel 1915, Dumont converteix la fe i la transcendència en matèria tràgica. Tant ell com Breillat construeixen relats en què els personatges encarnen forces que els superen i el cinema esdevé un espai per confrontar-les.