Entrevista a Joan Ventura

L'antic alumne Joan Ventura ens explica com ha arribat a l’Orquestra Filharmònica de Nuremberg

Entrevistador: Avui tenim el plaer de parlar amb Joan Ventura, exalumne del nostre  Conservatori, que actualment és academista a l’Orquestra Filharmònica de Nuremberg (Alemanya). Joan, quina alegria veure’t triomfar a fora!
Joan: el plaer és meu!

Els inicis

Entrevistador: Explica’ns una mica com van ser els teus inicis. Com va començar la teva relació amb la trompeta i amb la música?
Joan: vaig començar en la trompeta perquè la meva mare volia veure als seus fills desfilar en la banda de Roquetes. Quan havien d’escollir instrument, jo vaig preguntar quin feia més soroll, trompeta o bateria, i quan em van dir que hauria d’anar en la caixa pel carrer perquè la bateria no es podia vaig dir trompeta. Vaig començar a la Lira de Roquetes amb Ricard Pomar i Sergi Costes, als quals dono molt de crèdit. També la banda és un fet molt important, ja que llegia a primera vista i tocava diferents estils cada setmana des de molt petit.

Records del conservatori

Entrevistador: Quins records tens del teu pas pel conservatori?
Joan: Tinc uns records meravellosos. Vaig començar des de ben petit i he tingut molts companys i professors, però tinc en especial record quan entre 3r i 6è de professional vaig coincidir en una generació molt bona i començàvem a descobrir moltíssima música i gravacions… També l’assignatura de banda i quintet de metalls, on vaig poder tocar amb amics com Jesús (trompa) i Aleix (trombó), entre d’altres, que tenien un nivell molt alt, i compartíem molta curiositat i ganes d’aprendre. Recordo abans de classes d’Andreu Ferré posar gravacions de la Filharmònica de Berlín a tot volum i gaudir com a xiquets.

També vull destacar els meus professors de trompeta: Esmeralda Homedes, Carles Herruz i, en especial, Carles Fabra. Amb ell vaig aprendre molt sobre fonaments de la trompeta; escoltàvem junts moltes gravacions de diferents trompetistes i ell és una de les raons per les quals vaig entrar a Salamanca i puc dedicar-me a la música avui en dia. Una anècdota que recordo sempre és que em va regalar dos CD d’Håkan Hardenberger, que em vaig escoltar cada dia.

Etapa a Salamanca

Entrevistador: Després vas continuar els estudis a Salamanca. Com va ser aquella etapa?
Joan: Va ser una gran experiència on vaig créixer molt a nivell professional i personal. Vaig tenir la sort d’estudiar amb Roberto Bodí, un trompetista de primer nivell, que em va inspirar molt. Vaig aprendre molt dels seus consells i ens va inculcar la importància del so i de cantar amb la trompeta cada dia.

També vull destacar que els companys de classe van ser una de les millors coses que he viscut. Hi havia un nivell altíssim i poder practicar i aprendre d’ells cada dia era una gran influència. A més, Roberto ens va inculcar el companyerisme, i a nivell personal va ser increïble; molts dels meus companys ara són grans amics amb qui parlo molt sovint.

Dono gran importància als altres professors del departament de vent metall (Martín Naveira, Rubén Prades i, en especial, José Redondo, tubista), dels quals vaig aprendre molt i em va ajudar moltíssim, tant musicalment com personalment.

De Salamanca a Alemanya

Entrevistador: I de Salamanca… a Alemanya! Com es va donar aquest pas?
Joan: La raó és que els meus companys de trompeta que havien acabat abans estaven anant a estudiar a Alemanya, entre altres llocs, i va ser una influència per a mi. També tenia la curiositat de poder estudiar en un altre país i conèixer alguns dels millors trompetistes d’Europa.

Recordo quan vaig tocar la 6a de Txaikovski amb la Jove Orquestra de Granada: vaig escoltar una gravació de l’Orquestra de la Ràdio de Frankfurt i vaig al·lucinar amb el trompetista; vaig dir que volia estudiar amb ell. Aquell trompetista era Jürgen Ellensohn, i he pogut estudiar amb ell durant dos anys. Escoltar-lo cada setmana, sent un dels millors trompetistes del món, ha sigut una de les millors experiències musicals de la meva vida. A més, a classe teníem una molt bona relació, i va ser un professor que des de les primeres classes va confiar molt en mi.

Diferències entre Espanya i Alemanya

Entrevistador: Quines diferències has notat entre la vida musical a Espanya i a Alemanya?
Joan: Hi ha bastantes diferències. Una d’elles és que Alemanya té moltíssimes més orquestres que Espanya i la formació està enfocada a l’orquestra i als fonaments bàsics. Una altra cosa que he notat (potser ha coincidit en la meua classe) és que la gent, des que entra a primer de superior, estudia molt i està molt centrada en l’objectiu musical a aconseguir. També potser perquè no hi ha bars i sempre és de nit i és l’única cosa a fer, jeje.

A favor d’Espanya he de dir que el talent és igual o més gran que aquí i es pot veure reflectit en les orquestres i universitats europees de nivell top, que estan plenes d’espanyols que, malauradament, no tenen tanta sortida al seu país.

Projectes actuals

Entrevistador: En quins projectes estàs treballant ara?
Joan: Un projecte que estic treballant ara és donar classes de fonaments amb el trompetista solista de la Filharmònica de Los Angeles (Thomas Hooten) regularment. També dono algunes classes i dedico moltes hores a estudiar i preparar proves d’orquestra.

La OA

Entrevistador: Hem sentit alguna cosa de la OA. Ens pots explicar què és, com has arribat a estar seleccionat i què suposa per a tu a nivell personal?
Joan: La OA és una acadèmia dels Estats Units on els professors que formen part són músics de l’Orquestra de l’Òpera de Nova York i de la Concertgebouw d’Amsterdam, entre altres, i ofereixen classes i tallers. La manera d’accedir és amb una gravació, i s’hi poden presentar qualsevol; hi ha tres seleccionats en el cas de trompeta.

Missatge per als alumnes

Entrevistador: I per acabar, quin missatge donaries als alumnes del Conservatori de Tortosa que somien seguir els teus passos?
Joan: Que si tenen passió per la música i per fer d’ella una professió, que tinguin curiositat, escoltin molta música, vagin a cursos a formar-se o donar classe… i molta constància, paciència i mai rendir-se. Com diu sempre un tal Carles Fabra: “Paciència, cadireta i atril!”

Entrevistador: Gràcies, Joan. És un orgull veure com un antic alumne del conservatori està construint una carrera tan brillant.