BOIRA d'Andrea Leria

0

Eposició temporal


A la meva iaia, que em va ensenyar el contrari a desaparèixer. La seva casa va revelar la meva imatge d’infància, i em va fer el regal més gran que em podia fer: em va retornar la memòria al mateix temps que ella perdia la seva.

Barcelona, 2019

 

BOIRA

"Som la nostra memòria, som aquest quimèric museu de formes inconstants, aquest munt de miralls trencats."

Jorge Luis Borges

 

El retrobament entre dues dones després d’una llarga separació familiar, la neta que torna a la casa familiar a Barcelona després de 27 anys vivint a Xile, és el punt de partida de la història entre Montserrat Borés, l’àvia, i Andrea Lería, que ha triat l’art com a camí de vida. Juntes van desenterrant vestigis, buscant rastres d’una empremta genealògica, la d’una infància viscuda en una geografia que s’havia perdut, entre migracions i desplaçaments. Juntes revisiten imatges i territoris, que generen aquesta trobada entre dues generacions, enmig d’una baula perduda de la història personal i més íntima de la infància de Lería.

 

La mirada a través de l’ull de Montserrat Borés que incansablement registra i plasma el món a través de la seva vida i el de l’artista que ho recull, posa en tensió el passat irrecuperable i tot acte de memòria que es pugui exercir, com una reivindicació individual i íntima, i, al mateix temps, com un exercici de reflexió col·lectiva de la societat. Per a Lería, el que és significatiu no és la història ni la precisió particular i individual dels fets, sinó allò recognoscible que compartim.

 

Boira planteja una sèrie d’exercicis d’activació de la memòria, fils invisibles, d’allò que no veiem i que s’insinua a través del vestigi, els objectes com a testimonis muts d’allò que van escoltar i van presenciar, allò viscut descrit en imatges o en vells quaderns inacabats, que no són més que aquest intent de deixar empremta, de registrar i arxivar el que, a la vida de cadascú, pot ser significant.

 

Una aposta en què el mateix material d’arxiu, aquestes imatges instantànies, adquireixen un altre estatut en ser recuperades i posades en un context discursiu i estètic de l’aparell de representació de l’art, la construcció d’un relat subjectiu que introdueix l’espectador en un viatge a través de paisatges i imatges prestades, que inevitablement evoquen els seus.