Julio Antonio. Stendhal 1919-2019

0

Exposició temporal


JULIO ANTONIO – STENDHAL | 1919-2019

Exposició en el marc del centenari de la mort de Julio Antonio.

 

Julio Antonio viu una vida curta, intensa i apassionant. S’hi encarnen tots el trets de l’artista romàntic àvid de veritat i bellesa, capturat per un ànim revolucionari i contestatari. Inconformista i amb una ambició per damunt de totes: transcendir. El seu llegat ens mostra un artista obert i receptiu als debats intel·lectuals de l’època i sobretot implicat en els cercles modernistes.

 

El Modernisme defineix un moviment que es va desenvolupar entre els anys 1880 i 1920, fonamentalment en l’àmbit de la poesia, que es va caracteritzar per una ambigua rebel·lia creativa, un refinament narcisista cosmopolita i una profunda renovació estètica: anhel de perfecció formal, temes exòtics i valors sensorials. L’art ha de suggerir i suggestionar l’espectador a través d’efectes rítmics dins d’una variada musicalitat. La recerca de la bellesa s’aconsegueix a través d’imatges molt plàstiques que apel·len a l’exaltació de tots els sentits: l’abús de l’al·literació, els ritmes marcats i la utilització de la sinestèsia. L’ús de la mitologia i el sensualisme. El Modernisme és culte a la perfecció formal.

 

Plantejar una revisió de Julio Antonio transcorreguts cent anys de la seva mort obre la possibilitat de revisar com ha evolucionat i transmutat el fet escultòric en aquest vast període. Ens apropa també a mirar de reconèixer què roman d’aquell impuls romàntic i d’aquell anhel de superació i culte a la bellesa. Des d’una òptica contemporània i un plantejament diàfan, prenem aquesta línia de força per vehicular un fil discursiu que connecta l’escultor Julio Antonio amb un fenomen vigent que desplaça aquest anhel en l’experiència de l’espectador. La síndrome de Stendhal consisteix en un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions, quan l’individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística. Aquest fenomen va ser descrit com una síndrome el 1979, quan la psiquiatra italiana Graziella Magherini va observar i va descriure més de cien casos similars entre turistes i visitants a Florència. La síndrome de Stendhal ha esdevingut un referent de la reacció romàntica davant de l’acumulació de bellesa i de l’exuberància del plaer artístic.

 

Artistes participants:

Roger Caparó Ferrant (Riudoms, 1975)

Miquel García Membrado (Barcelona, 1975)

Àngel Pomerol Sánchez (Tarragona, 1961)

Ester Fabregat (Tarragona, 1977)

Federico Sancho Gómez (Madrid, 1979)

Javier Muro (Pamplona, 1968)

Ester Ferrando (Reus, 1972)

Salvador Juanpere (Reus, 1953)

Albert Macaya (Barcelona, 1961)

Eduard Valderrey (Barcelona, 1963)

Manel Margalef (Amposta, 1963)

Josep Cerdà (Tarragona, 1954)