LLORENÇ UGAS DUBREUIL. Tensions, impactes i fissures

0

 

En els darrers anys, Llorenç Ugas Dubreuil (Sabadell, 1976) no ha parat de caminar per paisatges naturals d'índole diversa. Malgrat la pluralitat de llocs que li interessen -des de muntanyes i valls boscoses fins a zones de costa-, existeixen connexions precises entre tots ells: les tensions generades per la pressió humana sobre el lloc, convençuda de treure un rèdit econòmic que acabarà desfigurant i esborrant l'entitat natural del territori. En aquests moments en què la naturalesa defalleix a favor del turisme o l'urbanisme és on ell situa l'objectiu de la seva càmera. I em refereixo inicialment a la fotografia perquè és la base del seu treball, tot i que el mateix caminar expandeixi els seus recursos fins a l'objecte, sempre des d'una voluntat processual i performativa.

Mentre camina, mentre avança, l'artista recopila múltiples informacions mitjançant un sistema intuïtiu i visceral d'apropiació del lloc. Com a exercici de reconeixement, l'artista recull pedres i fragments del paisatge. A mig camí entre allò literal i allò simbòlic, la presentació d'aquests materials ens permet comprendre les problemàtiques d'un territori que pateix dificultats. Potencialment, les pedres disposades a les seves instal·lacions són els mateixos paisatges incomplets que recorre; incomplets per haver quedat atrapats entre el que eren i el que són; incomplets per haver perdut la seva condició primigènia, però també per ser capaços de reflectir les seves complexitats polítiques i estètiques des de l'actualitat.  

En aquest sentit, Tensions, impactes i fissures -la seva exposició individual al Museu d'Art Modern de Tarragona- convida a un diàleg creuat entre treballs recents i noves produccions realitzades específicament per a l'ocasió. La lectura en present immediat del seu treball ens permet comprendre els dos eixos centrals de la seva aproximació al paisatge: d'una banda, l'experimentació fotogràfica que el sustenta; de l'altra, la càrrega emocional de les seves vivències en el mateix paisatge. D'aquesta manera, els artificis materials de Black Landscape (2014, en procés) -un gran mural en què destaquen en primer pla construccions i estructures que alteren per sempre el paisatge natural- o les subtileses gràfiques de Landschaft -un tríptic en què les fotografies de tres elements naturals aïllats i intervinguts es transformen, quasi, en dibuixos- conviuen amb peces noves que intensifiquen la vinculació biogràfica de Llorenç Ugas Dubreuil amb els paisatges en tensió entre la naturalesa i la imposició humana.

Així, l'exposició reprèn les seves experiències en llocs altament sensibles, com els paisatges d'alta muntanya d'Espui, a la Vall Fosca (Vista discontinua. 2.100 metros sobre el nivel del mar, 2020), condicionats i fracturats pel fracàs immobiliari i paisatgístic del Vall Fosca Mountain Resort -un complex turístic situat prop del Parc Nacional d'Aigüestortes abandonat el 2008-, els pinars afectats per la possible construcció d'una autopista entre Blanes i Lloret de Mar, que destruirà una part fonamental del paisatge mediterrani (Dibuixar una autopista amb el cos, 5 passos o Km 3, 2020) o altres zones sotmeses a pressions similars (Estructura n.º 2, Vacarisses, 2020). Com és habitual en la seva trajectòria, Ugas Dubreuil ens interpel·la mitjançant l'ús de la fotografia, l'escultura i la instal·lació, però sobretot a partir de la seva pràctica de caminar per paisatges atrapats entre un sentiment idíl·lic i una explotació abusiva. Diria que el seu treball se centra precisament a reclamar la nostra atenció sobre tals abusos. I, per fer-ho, li cal recórrer-los, li cal viure'ls.