La casa del savi. Gonzalo Elvira

Exposició dins del cicle Dret a rèplica, comissariada per Juan de Nieves

Experiments i observacions

Des de mitjan dècada de 1990, la pràctica de Gonzalo Elvira s’ha desenvolupat com una investigació continuada sobre els mecanismes oficials mitjançant els quals la història es produeix, es transmet i es legitima. El seu treball se situa en un territori crític que examina els aparells de construcció de la memòria històrica, i presta especial atenció a les figures, episodis i moviments que han quedat desplaçats cap a zones perifèriques de les narratives dominants de la modernitat política i cultural.

En la seva praxi, el dibuix ocupa un lloc estructural. Els seus dibuixos funcionen com un dispositiu epistemològic i com una tecnologia de muntatge que permet posar en relació materials heterogenis procedents de diferents registres —documents, imatges d’arxiu, referències historiogràfiques, fragments textuals o iconografies desplaçades. A través d’aquest procediment, la imatge deixa d’operar com a il·lustració d’un relat canònic per esdevenir un espai d’articulació on el passat es reconfigura a partir de noves constel·lacions de sentit.

La casa del savi s’inscriu plenament en aquesta lògica de treball, tot i que introdueix un desplaçament significatiu en l’arc temporal que habitualment ha ocupat la recerca d’Elvira. El projecte es remunta a finals del segle XVIII i començaments del XIX, i pren com a punt de partida la figura d’Antoni Martí i Franquès, un dels científics més rellevants de la Il·lustració a Catalunya. Les seves investigacions sobre la composició de l’aire i els seus experiments pioners al voltant de la fotosíntesi el situen al centre d’una cultura científica que, en aquell moment, aspirava a reorganitzar la comprensió del món natural des dels principis de la raó i l’experimentació.

La trajectòria vital de Martí i Franquès es va desenvolupar en un context històric profundament convuls. Les transformacions polítiques derivades de l’expansió napoleònica a Europa i, de manera particular, el setge de Tarragona de 1811, van introduir una dimensió de violència i ruptura que va travessar de manera directa el teixit social de la ciutat. Aquest encreuament entre la racionalitat il·lustrada i l’experiència històrica de la devastació constitueix un dels rerefons que aquest projecte convoca de manera implícita.

La instal·lació concebuda per al MAMT s’articula a partir d’un seguit de dibuixos fets específicament per a aquesta ocasió. Hi apareixen diversos motius associats a la figura del científic: un retrat de Martí i Franquès, escenes que evoquen episodis de la seva biografia, fragments de cartes escrites durant la seva vida o al·lusions indirectes a la seva activitat investigadora. Aquestes imatges no es presenten com a il·lustracions d’un relat històric lineal, sinó com a fragments que introdueixen punts de condensació dins d’una estructura visual més àmplia.

El dibuix opera com una forma d’inscripció temporal que manté una relació ambivalent amb l’arxiu. D’una banda, recull indicis documentals que remeten a una història concreta; de l’altra, introdueix un marge d’interpretació i desplaçament que desestabilitza qualsevol pretensió de transparència històrica. Així, el gest manual del dibuix esdevé un espai on la memòria és simultàniament registrada i reinterpretada.

Aquesta dimensió s’intensifica mitjançant la incorporació d’una seqüència contínua de projeccions de diapositives que recorren les parets de la sala en la foscor. Les imatges projectades procedeixen en part de fotografies fetes pel mateix artista als arxius històrics de Tarragona, on es conserven documents vinculats amb la vida i l’activitat científica de Martí i Franquès. Al seu costat hi apareixen altres imatges de naturalesa heterogènia: materials visuals relacionats amb la ciència, formes abstractes o fragments iconogràfics que mantenen una relació deliberadament oberta amb el relat històric.

La superposició entre les projeccions i els dibuixos genera un camp visual en transformació permanent: les imatges travessen els dibuixos situats a les parets i es desplacen sobre les superfícies de l’espai i de les mateixes audiències, la qual cosa produeix associacions visuals sempre inestables.

En activar la figura de Martí i Franquès en el mateix edifici on va viure, La casa del savi introdueix, a més, una reflexió sobre la relació entre coneixement, història i espai. El museu hi apareix com un lloc travessat per capes temporals en què el passat no es presenta com un relat estabilitzat, sinó com un camp de forces susceptible de ser reactivat des del present. En aquest gest, la pràctica de Gonzalo Elvira torna a situar-se en un dels nuclis conceptuals que han creuat el seu treball: l’exploració crítica de les maneres en què la història es construeix, es conserva i, sovint, es dilueix als marges de la memòria col·lectiva.

Juan de Nieves