Las estatuas. Itziar Okariz

cansados o benévolos, nos escuchamos.

Maurice Blanchot, La conversación infinita

“Las estatuas”, d’Itziar Okariz, és el tercer projecte que conclou el cicle d’exposicions, Dret a Rèplica, començat el 2023 amb Cristina Garrido i continuat l’any següent amb Núria Güell. 

Amb aquestes exposicions es va proposar pensar la col·lecció del Museu d’Art Modern de Tarragona; es van plantejar qüestions urgents des de la creació actual, ampliant el context de les autories involucrades. L’estratègia ha consistit a presentar un audiovisual en un espai a prop de l’entrada del museu i, a la primera planta, inserir-hi altres obres de les artistes, complementàries al vídeo, entre la col·lecció permanent.

Aquestes trobades activaven diàlegs i xocs, que formulaven preguntes legítimes sobre el perquè i el com del llegat que s’ha anat acumulat al museu. La qüestió és interpel·lar aquest llegat i la seva institució, tornar a fer-ho tants cops com calgui i amb totes les veus possibles.

Itziar Okariz presenta ara un vídeo amb dues transcripcions i, finalment, una acció que es va dur a terme el dia de la inauguració, el divendres 27 de juny, en una sala del museu.

Al vídeo l’artista parla amb un cap esculpit per Oteiza al Museu de Belles Arts de Bilbao. Assistim a una trobada i a la conversa que s’origina entre Okariz i l’escultura. 

Les altres obres, que s’han instal·lat a la primera planta del museu, consisteixen en dues transcripcions integrals, una en anglès i l’altra en castellà, de dos vídeos de la mateixa sèrie i situacions anàlogues, en què Okariz dialoga amb altres estàtues en l’idioma del país on es conserven i s’exposen. Es presenten només els textos, sense els vídeos.

Finalment, l’acció que l’artista realitza el dia de la inauguració es basa en una lectura en veu alta davant del públic del museu de les transcripcions (però… es tracta també de traduccions?) d’uns somnis que Okariz ha tingut al llarg dels darrers mesos i que, en despertar, ha apuntat ràpidament “sense parafernàlia, sense bastimentada”.

Les obres d’Itziar Okariz constitueixen exercicis per interpel·lar eficaçment i afectivament el que ens envolta, dins i fora d’un museu; partint del seu cos, l’artista treballa amb el llenguatge. Sostreu tot el que és superflu per desplaçar-nos a una terra erma que antecedeix la parla i la veu; encara que les faci servir totes dues, les seves paraules no arriben mai a esdevenir un discurs.

A través de reiteracions i interrupcions, la parla i la respiració, l’artista vol representar l’estructura que articula i sosté el llenguatge. La congela just en el moment abans d’adherir-se a la norma, i així ens restitueix un llenguatge despullat del que és innecessari i capaç de donar marge a tota la potència poètica de l’inevitable.

No estic segur que la paraula exercici descrigui adequadament la recerca ni les accions d’Itziar Okariz. I, encara que tampoc sigui del tot correcte, el terme assaig m’agrada més que exercici, ja que conserva certes actituds pròximes a l’experimentació i a la repetició. És clar que és francament inútil tractar de definir una pràctica tan àmplia i reconeguda, pel recorregut, i radical, pel contingut i la forma, com la d’aquesta artista.

Com una visita habitual a un museu que ens interessi, l’assaig viu en un estat tant de repetició com d’experimentació contínues, distanciades tan sols per la necessària interrupció entre una visita i la següent, com si fos una trobada anhelada i enyorada amb un ésser estimat. Es tracta, doncs, de repetir i prestar atenció a les diferències, no tant al que es pugui millorar o aprendre com a trobar aquella variació nímia que aflora en reiterar una vegada i una altra una acció partint de premisses idèntiques o molt similars. Durant tot assaig, inevitablement, es fa un moviment, un gest, un to, un accent altre. Sempre i només una mica diferent de l’anterior. Referint-se a l’assaig com a gènere literari, Barthes escriu que “no es tracta ni de narrar, ni d’edificar, ni d’instruir, sinó potser de provocar esdeveniments”.

A través dels seus treballs ens atansem a fragments dels diàlegs que l’artista estableix amb el que és inanimat i, potser, intraduïble. En tot cas, es tracta de converses entre ella i un interlocutor silenciós, tot i que molt persistent. Okariz observa, interpel·la, escolta, reacciona, parla, transcriu i presta la seva veu. I torna a començar. Una vegada i una altra. Per tant, el públic esdevé testimoni de fragments de converses infinites, durant una visita a un museu, sense talls ni edició. Així mateix, sentim la veu de l’artista que presenta les empremtes deixades pels seus somnis i que en aixecar-se ha pogut recordar i als quals vol donar forma traduint-les en paraules essencials.

Transcripcions i traduccions. Quan la veu s’interromp, el silenci fa evident la respiració. El cara a cara de l’artista amb l’escultura d’Oteiza és una acció que es dona en l’espai públic del museu, un lloc que és de tothom i que tots tenim el dret d’interpel·lar i contestar. La conversa amb les estàtues és una experiència inevitable per a qualsevol que s’acosti a una obra concentrant-se i dilatant el temps de lectura del que tenim davant, per observar i escoltar. Normalment en silenci. Heus aquí la modificació decisiva que Itziar Okariz introdueix: n’hi ha prou d’aixecar la veu per incloure’ns en aquestes converses.

Converses que sembla que han començat abans de l’arribada de l’espectador, així com els somnis antecedeixen el despertar i, no cal dir-ho, podrien continuar de manera indeterminada i infinita.

Del 27 de juny al 5 d'octubre de 2025 al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona

PUBLICACIÓ