Reflexions del professorat: Construint referents en un món fragmentat
Avui dia sembla que cadascú visqui en un món cultural diferent, ple de sèries, música i referències que només entén el seu grup.
Però no sempre ha estat així.
Fa unes dècades, era molt més habitual que la majoria de la societat compartís els mateixos temes de conversa culturals.
Què ha passat?
Amb aquest breu article, com a llicenciat en Història de l'Art i professor d'assignatures d'Història de la imatge en diferents cicles formatius de grau superior, miraré de desgranar-ne una teoria fixant-me en un seguit d'idees.
L'era de la cultura compartida
Durant gairebé tot el segle XX, qui decidia què vèiem o escoltàvem tenia un poder enorme. Les opcions eren molt limitades: unes quantes emissores de ràdio i, més tard, uns pocs canals de televisió.
Ells marcaven el ritme. Les cançons que la ràdio posava durant la setmana eren les que tothom ballava a la discoteca el dissabte. Els programes d'entreteniment, les pel·lícules de la setmana o els partits de futbol importants eren el tema de conversa de l'endemà a la feina, a l'escola o al bar.
Gràcies a això, gairebé tothom compartia una base de referències culturals. Encara que no t'agradés tot, sabies de què parlava la gent.
Evidentment, també es compartia cultura de manera més personal: intercanviant discos o gravant cassets. Però fins i tot això tenia límits perquè la música era cara, i hi havia productes que ni tan sols arribaven a les botigues nacionals. Per tot plegat, en molts casos acabaves depenent del que les ràdios i teles decidien emetre, i sovint hi havia un sol televisor al menjador per a tota la família.
Cadascú amb els seus auriculars
A poc a poc, vam començar a tenir més control. Van aparèixer més canals de televisió i el comandament a distància ens va donar el poder de saltar de l'un a l'altre.
Pel que fa al so, la gran revolució va ser el transistor (aquella ràdio petita de butxaca que va aparèixer a la segona part del segle XX). De sobte, podies escoltar la teva música o el teu partit sense haver de pactar amb la resta de la família. Va ser el primer pas cap al consum individual.
Després van venir el Walkman, el Discman i, finalment, l'iPod i els reproductors MP3. La cultura es va ficar dins la nostra butxaca i als nostres auriculars. La tendència era clara: anàvem cap a un consum cada cop més personalitzat i menys compartit.
La gran "bombolla" de Netflix i Spotify
El cop definitiu a aquella cultura compartida el van donar les plataformes de streaming com Netflix, Spotify o Disney+.
Aquestes empreses fan una cosa molt intel·ligent: estudien els nostres gustos al mil·límetre gràcies als seus algorismes. L'objectiu és donar-nos exactament allò que saben que ens agradarà, per assegurar-se que continuem pagant la subscripció.
Això és còmode, però té una conseqüència clara: perdem la serendipitat, és a dir, la sort de descobrir coses noves per pura casualitat. Si a mi m'agrada el rock, Spotify em recomanarà més rock. Si miro ciència-ficció, Netflix em posarà més ciència-ficció a la portada.
Cadascú de nosaltres acaba vivint en la seva pròpia bombolla cultural, feta a mida.
El resultat? Avui, empreses privades gegants decideixen, amb criteris purament econòmics, quina cultura consumim. Ens venen una il·lusió de "llibertat d'elecció" infinita, però en realitat filtren el món per a nosaltres.
I l'escola, què hi pot fer?
En aquest escenari tan fragmentat, institucions com l'Escola d’Art i Disseny de Tarragona (EADTarragona) tenen un paper clau.
Hem de fer de contrapès.
La nostra feina és ajudar a mantenir uns referents bàsics compartits, una base sòlida des d'on cada alumne pugui començar a construir la seva pròpia veu.
Davant d'aquestes empreses que ho fan tot global i uniforme, l'escola ha de connectar els alumnes amb el territori, amb la cultura i els artistes que tenim a prop, sense deixar de mirar el món.
La nostra responsabilitat és més gran que mai. Tenim el deure (i el privilegi) de mostrar als alumnes aquells referents bàsics que potser no coneixen perquè l'algorisme de Netflix, el d’Apple, Microsoft o Google, mai no els hi ensenyarà. Hem d'ajudar-los a descobrir artistes "de quilòmetre zero" que és gairebé impossible que trobin sols a la xarxa.
Enmig del "soroll" i el caos d’estímuls actual, una escola finançada amb fons públics com la nostra, és essencial per als futurs artistes. Els ajudem a completar la seva visió individual, perquè tot i que tenir-la és clau, per si sola, no és suficient.
David Salas Espasa
Llicenciat en Història de l'Art
Correu electrònic: dsalas@dipta.cat