Reflexions del professorat. Per què necessitem recuperar la imaginació?
L’esdeveniment comercial, la imatge en producte de consum ràpid, la programació accessòria per a tots els públics, l’educació col·lapsada, són formats que es consoliden i han desplaçat a poc a poc l’essència de l’imprevist. Tinc la sensació que les idees es repeteixen i la sorpresa —que hauria de ser el motor de la cultura i del nou pensament— queda progressivament anul·lada, fins a esdevenir inofensiva i avorrida.
Davant d’aquest panorama, s’aposta per noves tecnologies per avançar, crear nous interessos, generar entreteniment interactiu i immersiu, cercar nous formats, etc.
Però, i si no es tracta d’això?, sinó de desplaçar la mirada, de tornar a l’inici, a l’inici dels inicis.
Per què no recuperem la capacitat de pensar allò que encara no existeix, alliberar la mirada de la repetició automàtica, obrir pas a formes de veure que encara no estan legitimades i meravellar-nos-en?
Recuperem la imaginació
Proposo crear un espai incòmode, indeterminat, un espai obert a la possibilitat de trobar bonic el monstruós, un lloc que ens faciliti la revolta contra el “fake” i contra aquesta natura artificial dominada pel poder que no podem dominar.
Imaginar la vida no pot ser un exercici secundari, sinó una via per ampliar l’horitzó, per desplaçar-nos, per entendre millor allò que no ens és propi. Aquest, camí, és un dels reptes que em proposo a classe, i que m’encantaria encomanar arreu. Desbloquejar la imaginació, deslligar-la, activar-la, posar-la en circulació, estic segura que això ens permetrà recomençar a dibuixar una idea singular que caminarà contra el costum.
La imaginació no surt a les factures, no cotitza a borsa i ho canvia tot. No obeeix horaris, és incòmoda, no demana permís, s’escola entre pràctiques en trànsit típiques, ho desordena tot.
Gairebé mai parlo d’imaginació, ni del que imagino, a vegades em permeto, sense donar molts detalls, explicar un trosset de somni que recordo.
En canvi, des de fa anys no deixo d’escoltar “creativitat”, “la creativitat”, “el creatiu”, “la creativa”.
No és casual, suposo.
La creativitat s’ha convertit en un valor productiu, mesurable, rendible, és una competència que es manté dins dels límits del que existeix, una habilitat que respon a una demanda concreta, molt capitalista i avorrida. (Imagineu-vos que penso de la intel·ligència artificial.)
La imaginació, que em reclamo, i ofereixo, no vol fugir de la realitat, (si n’existeix alguna), sinó intervenir-hi. Com suggereix Maxine Greene —mestra, nascuda a Brooklyn, filòsofa i activista (recomano llegir Releasing the Imagination: Essays on Education, the Arts, and Social Change)— imaginar és obrir la possibilitat que el món sigui diferent. Vull intentar-ho. Els llibres de Paulo Freire, pedagog Brasiler, m’animen a treballar una escola que no formi individus creatius per adaptar-se al món, sinó subjectes capaços d’imaginar-lo diferent i, així, canviar-lo.
Sí, aposto per reviscolar la imaginació i decideixo entendre la creativitat com una habilitat funcional de la qual em vull distanciar.
El moviment de l’Escola Nova, amb figures com John Dewey, Maria Montessori, Ovide Decroly, Célestin Freinet o Rosa Sensat, va suposar un desplaçament fonamental cap aquest sentit. Aprendre es converteix en procés actiu d’exploració i construcció de significants. És aquí on la imaginació troba el seu lloc, no com a complement, sinó com a condició.
He conegut, no fa gaire, l’Escola Imaxinada que recupera aquest camí. Un projecte que segueixo, creat per un grup d’innovació educativa amb artistes com Vicente Blanco, Estella Freire i Salvador Cidrás. Molt recomanable.
De tant en tant recordo Els Comediants, un col·lectiu de teatre radicalment lliure que van reimaginar la cultura i les tradicions. El treball no corporatiu i creador de mons de Marcelí Antunez, (aquest curs ha col·laborat amb l’escola),
Joan Jonas, la Veronal, Carol Rama, Charles Chaplin, Louise Bourgeois o Björk, m’il·luminen sense abstracció, m’ajuden a modificar la manera com percebo el món, i em fan construir altres formes de realitat.
Sovint, guardo les capses de llumins per convertir-les en cases per puces, com ho fan al Circ Cric.
Potser, doncs, la imaginació podrà evitar convertir-me en una extensió algorítmica, burocràtica i previsible. S’esdevindrà necessària per revoltar-me a tot allò que tendeix a automatitzar-me.
La imaginació, que no la creativitat, ni la intel·ligència artificial, no m’optimitzà i em retornarà aquell espai imprescindible, sense garanties, fràgil, carregat de possibilitats, m’ajudarà, a evitar produir, produir i produir, m’oblidaré de quedar bé i així podré sortir del discurs dominant: perquè imaginar no és útil, és un acte profundament transformador, col·lectiu, transparent i positiu.
Mònica López Dalmau
Professora EADTarragona
Graduada en Comunicació (UOC)
Tècnica superior en Fotografia Artística
Màsters en l’objecte a l'exposició i en il·luminació d'arquitectura urbana
Correu electrònic: monica.lopez@eadt.dipta.cat