Reflexions del professorat. Per què ens continua emocionant el traç manual?

Clar que em passo el dia mirant pantalles, clar que també revisant tipografies, noves tendències o eines digitals que ens fan la vida més fàcil, o no. Però quan més m’he allunyat d’allò manual, més he necessitat tornar-hi. És com si un impuls m’estirés a agafar qualsevol eina que tingués a prop i fer un traç que, normalment, després d'un altre, acaba prenent forma d’algun caràcter de l’alfabet llatí, més o menys llegible, més o menys delimitat, escrit o dibuixat.

Però un traç que torna a connectar el pensament amb la mà. I, normalment, ja no puc resistir la temptació d’escriure o dibuixar alguna lletra més durant una bona estona.

I sembla que aquest gest dona força al pensament. Com si els mecanismes, que davant la pantalla restaven adormits i dispersos dins la hiperacceleració digital, ara despertessin.

En l’acte analògic d’escriure no hi ha filtres, no hi ha correcció infinita, no hi ha dubte. Hi ha decisió, hi ha ritme, hi ha error i accident. Hi ha presència.

Segurament aquest text naixeria diferent si el primer plantejament no sortís del gest i del ritme del traç, condicionant no només la forma, també el contingut. Probablement, aquest text també seria diferent si la música que ara sona no fos la mateixa, si la temperatura càlida de l’espai on ara estic canviés o si aquesta olor d’estiu de les primeres hores del dia desaparegués. Aquesta dimensió corporal pròpia de l’escriptura manual, aquest acte físic sovint l’oblidem. Però, quan escrivim a mà, tot el cos hi participa.

LA CAL·LIGRAFIA COM A PRÀCTICA CONSCIENT

Com sempre ens deia el mestre Oriol Miró durant les classes de cal·ligrafia —i jo miro de transmetre al meu alumnat—, quan escrivim ens hem de convertir en pinzell. O en l’eina que sostingui la mà. Recordo que ho repetia mentre practicàvem itàlica i, d’alguna manera, aquella idea em va quedar gravada immediatament. Potser perquè descrivia perfectament aquesta desaparició dels límits entre cos, eina i traç. O potser perquè t’impulsava a ser-hi d’una manera molt conscient.

Vaig començar a estudiar cal·ligrafia després d’anys d’estudi en l’àmbit del disseny gràfic i, venint d’haver-me format en un context ja plenament digital, sentia la necessitat de tornar a l’origen de la lletra i d’entendre i revisar els principis fundacionals de l’escriptura. També d’analitzar si les meves accions actuals s’alineaven amb l’ideari original. I sempre amb la voluntat d’abraçar un context contemporani que no impliqués renunciar a una dimensió més humana i sensible.

Un altre dels professors amb qui vaig tenir la sort d’aprendre va ser el gran cal·lígraf Keith Adams. Fa poc vaig rellegir una entrevista que li van fer per al primer número de la revista Nibster, en la qual afirma:

«La cal·ligrafia avui en dia no és necessària, per tant, és absolutament necessària.»

Durant segles, escriure a mà va ser imprescindible per poder comunicar, registrar o transmetre coneixement. Avui, però, la cal·ligrafia ha deixat de ser funcional i passa a ocupar un terreny més emocional. En un context orientat constantment a la velocitat, l’optimització i la productivitat, escriure a mà implica aturar-se. Implica assumir l’error, habitar el procés i aprendre a acceptar que el traç és irrepetible i imperfecte.

Quan escrivim a mà, el pensament adquireix un ritme diferent. La mà obliga a reduir velocitat, a seleccionar, a sintetitzar. I potser és precisament aquí on apareix el seu valor actual.

EL RETORN A L'ANALÒGIC

Com més automatitzat és el context visual, més valor pren el rastre humà. I en un context en el qual la IA i altres eines digitals han fet que la perfecció sigui barata, ràpida i fàcil, apareix la necessitat del gest humà per demostrar autenticitat.

Un exemple clar és que cada cop més creatius han començat a publicar el seu procés de treball per evidenciar la presència humana darrere de l’obra. O que cada vegada més professors tornem a demanar apunts a mà o exercicis manuscrits per poder verificar que allò ha estat pensat per l’alumnat. Quelcom que durant un bon temps semblava haver perdut importància ara reapareix amb força.

Aquesta prova de realitat cada cop prolifera més en un moment de saturació digital en què, a l’univers gràfic, estem vivint un retorn a l’analògic. Només cal veure com els projectes dels millors portfolis s’han omplert de textures imperfectes, traços manuals, tipografies on la tinta sembla expandir-se sobre la superfície o composicions on tot allò analògic i tàctil es trasllada a l’entorn digital.

Alguna cosa ens diu que aquesta tendència no passa només perquè trobem a faltar la part estètica, sinó tot el que representa, el seu valor simbòlic. La necessitat d’aquest retorn no sembla respondre tant a la nostàlgia com a una necessitat de proximitat, presència i autenticitat. I si el que estem intentant recuperar com a societat quan tornem a mirar cap a l’analògic és el temps que aquesta pràctica implicava, la consciència del procés i la relació física amb la creació?

En oposició a la idea de perfecció hi ha l’escriptura manual. Davant la impersonalitat i l’homogeneïtzació a què ens condueix la màquina, el traç manuscrit sembla contraposicionar-se amb la força del que és autèntic i experiencial.

En aquest context, la cal·ligrafia deixa de ser només una tècnica vinculada a l’escriptura per convertir-se gairebé en una forma de resistència. Allà on el temps encara és visible.

EL REGISTRE D’UN ACTE FÍSIC

La cal·ligrafia neix aquí, en la relació directa entre cos, temps i escriptura. Cada pressió, cada pausa i cada irregularitat formen part del significat del traç. Escriure implica moviment, ritme i consciència.

De fet, hem pogut entendre l’origen de les escriptures observant precisament el rastre físic dels traços. Quan Edward Johnston estudia els manuscrits originals del British Museum aconsegueix entendre que les eines que es feien servir fins al moment eren equivocades i que les formes de les lletres escrites depenien de l’eina amb la qual s’estigués escrivint.

Així, la forma del traç ens parla de l’eina, però també de la posició d’aquesta, de l’angle de la mà, de la velocitat del moviment executat o de la pressió sobre la superfície.

Potser per això la cal·ligrafia continua generant avui una connexió tan immediata. Quan observem una lletra feta a mà llegim també el moviment que l’ha produït. Llegim velocitat, tensió, pausa, fragilitat o decisió. El traç manuscrit és també el registre d’un acte físic.

TRAÇAR EL RITME

Ja fa temps que, dins la meva pràctica personal, acostumo a relacionar música i lletra. Quan treballo amb peces de lettering o cal·ligrafia, sovint em poso una cançó de fons repetidament —o, si em vull sorprendre, em deixo portar per alguna playlist— i intento traslladar-ne el ritme, l’emoció i l’atmosfera a l’obra.

Sent molt poc original, normalment escric o dibuixo el mateix títol de la peça mentre procuro que la forma de les lletres reaccioni d’alguna manera al que estic escoltant. Molts cops es tracta gairebé de deixar que el cos la tradueixi a través del moviment.

Fa uns mesos vaig traslladar aquest exercici durant un taller de cal·ligrafia a l’escola. Sonaven «Berghain» i «La Perla», de Rosalía, mentre escrivíem deixant que la música condicionés el gest. El més interessant, més enllà de les peces finals, va ser la manera com els alumnes relacionaven el moviment i la forma de les lletres amb el ritme de la música, identificant suavitat en alguns traços, pausa en certs espais o força en determinades parts. Reconeixien, sorpresos, el ritme dins la forma representada.

El traç, per tant, no registra només una forma, sinó també un instant. I aquesta relació entre cos i forma mai es repetirà exactament igual.

Aquesta idea em porta inevitablement a l’obra de Yani Arabena, tipògrafa i cal·lígrafa a qui admiro profundament i amb qui vaig tenir la sort de coincidir durant els workshops de Ken Barber a la Cooper Union. Yani també és cofundadora de l’estudi YaniGuille&Co, a Buenos Aires. Sempre és un plaer trobar excuses per poder parlar amb ella i, en aquest cas, fer-ho sobre la seva obra.

Aprofitant aquest text, li demano que ens traslladi algunes reflexions sobre aquesta relació entre cos, ritme i traç, tan connectada amb la seva pràctica.

Quan Yani intenta posar nom al que està produint, apareixen expressions que particularment m'encanten, com «dibuix d'escriptura musical» o «so gràfic». I acaba definint la seva obra com:

«Una recerca a través del traç i d’un infinit de camins gràfics guiats principalment per la música.»

Després de preguntar-se si el que dibuixa o traça ho fa d'una manera intuïtiva o si pensa en alguna cosa abans de fer-ho, arriba a la conclusió que no és quelcom que sorgeixi per atzar, sinó una pràctica cultivada al llarg dels anys. Cultivada en el fer, cultivada en els hàbits. Hàbits que Yani sent com rituals.

Descriu la constància com la clau de tot i com, sense entrar amb exigències, aquesta disciplina l’acompanya cada dissabte al seu estudi. Hi arriba ben d'hora al matí, posa aigua per al mate, obre les finestres perquè corri l’aire i, seguidament, es posa a practicar amb algun dels seus instruments de percussió.

Les mans i el pensament entren en acció.

Sobre aquest moment ens diu:

«Mientras estoy ahí voy pensando cosas: en el sonido, en lo que me gustaría trazar o dibujar. Empieza a aparecer. Las manos ya están activas. Es como meter una cuota de ritmo en el cuerpo que después pasa al papel. No sé cómo explicarlo. [...] A veces surge un boceto chiquito, pero luego se transforma rápido en una pieza final. Es uno de uno: no hay tachones, no hay arrepentimiento. Hay una seguridad que viene respaldada por todo lo otro. Le dedico tiempo, miro mi trabajo, lo aprecio.»

Yani ens parla de com una pulsació incorporada físicament acaba traslladant-se al paper. El traç apareix, d'alguna manera, com la conseqüència visible d'una experiència corporal prèvia. Podríem dir que hi ha una predisposició física i emocional que ja ha començat molt abans del primer moviment de la mà.

La seva obra connecta amb el valor del traç, no només com a obra final, sinó com a tot allò que l'ha fet possible: el temps, els hàbits, la repetició, la disciplina, la música o l'estat del cos.

Aquest registre avui dia encara ens emociona. Voleu dir que hi haurà mai alguna IA capaç de simular tot aquest rastre físic? 

Qui sap. Potser sí.
 

Anna Pla Cervellera
Llicenciada en Belles Arts. 
Màster en Disseny Gràfic i Web avançat.
Postgrau en Tipografia.

Correu electrònic: aplac@dipta.cat

 

Imatges que il·lustra el text: Yani Arabena