Reflexions del professorat: La bellesa en el renaixement de l’artista-artesà

Guy Debord, en relació amb aquesta societat-aparador, va afirmar que l’espectacle no és un conjunt d’imatges, sinó una relació social mediada per imatges a La societat de l’espectacle. Jean Baudrillard va anar més enllà en descriure aquest fenomen com el regne del simulacre: un món on el mapa precedeix el territori, on la representació no reflecteix la realitat, sinó que la substitueix, com dins de la caverna de Plató o en el film Matrix (1999). Avui, amb el núvol digital, els algoritmes i la IA (Invasió Algorítmica), aquesta mediació ha assolit una intensitat inèdita. La societat i la cultura ja no són líquides com proposava Bauman; el líquid s’ha evaporat en el núvol. La forma s’ha separat del món; l’estètica, de l’experiència.

I tanmateix, alguna cosa no acaba d’encaixar. Vivim en un dèficit d’atenció creixent i generalitzat. Sota l’excés d’imatges, s’intueix un cansament profund. Mirar ja no és veure. Produir ja no és crear. L’ànima comença a demanar una altra cosa: lentitud, profunditat, presència.
 

Quan la bellesa tenia cos

Per als grecs, la bellesa (kállos) no era una qüestió subjectiva ni ornamental, sinó una expressió de l’ordre profund del món. Allò bell apareixia quan la forma manifestava proporció (symmetría), mesura (métron) i harmonia (harmonía). En aquesta visió, la bellesa no s’oposava a la veritat, sinó que era una via d’accés a la saviesa i profunditat del món i de l’ésser.

Plató entenia la bellesa sensible com una ombra que remet a una realitat més alta: la bellesa commovia perquè recordava a l’ànima el seu origen (idea que recuperarà el cristianisme). Aristòtil, per la seva banda, va desplaçar la bellesa cap al món, vinculant-la a l’ordre, la claredat i la forma adequada a la cosa. En ambdós casos, la bellesa exigia atenció, temps i educació de la mirada; no es consumia, es contemplava.

Aquesta concepció va començar a fragmentar-se amb la modernitat, quan la bellesa es va anar separant de la veritat i del bé. Kant encara en va preservar un nucli essencial en definir-la com una experiència desinteressada, lliure d’ús i de finalitat. Per altra banda, Hegel augurava el final de l’art. Però amb la postmodernitat, arran del trauma de les guerres mundials, la bellesa va quedar sota sospita: associada al poder, al cànon, a l’exclusió o a la decoració, va ser progressivament expulsada del centre del discurs artístic, definint-la com quelcom superat. La postmodernitat la va dissoldre en ironia i literalitat. I el món digital l’ha convertida en patró estadístic, en producte per al mercat global neoliberal.

El cansament de la imatge

Byung-Chul Han ha descrit amb lucidesa la nostra època com una societat del cansament i de la transparència. Tot s’exposa, tot es mostra, però res no descansa. La imatge ja no guarda secret, ja no resisteix la mirada. És immediata, pornogràfica, buida. La bellesa, reduïda a estímul, ha perdut la seva capacitat de transformar en buidar-se de profunditat i transcendència. L’estètica s’empresona en cambres d’eco culturals autoreferenciades, alienant-se de la bellesa natural del món.

Davant d’aquest esgotament, emergeix un gest discret però persistent: el retorn al fer. A tocar. A treballar amb les mans. A equivocar-se. A repetir. No com a nostàlgia del passat, sinó com a necessitat vital i resistència humanista.

Aquí resorgeix la figura de l’artista-artesà contemporani.

La mà que pensa 

Richard Sennett defineix l’artesà com qualsevol creador que vol fer bé una cosa pel valor intrínsec de fer-la bé. No per l’èxit, no per la visibilitat, no per l’impacte, sinó per fidelitat al procés. En l’artesania, la mà no sempre executa una idea prèvia: pensa mentre fa. El coneixement no precedeix l’acció; neix dins d’ella. Amb la pràctica i l’autoconeixement es pot arribar a la llibertat artística i expressiva.

Martin Heidegger va recordar que les coses no són imatges, sinó llocs on el món s’aplega. Un objecte fet a mà no és només una forma: és temps condensat, atenció acumulada, matèria escoltada. En ell, el món no s’exhibeix; s’ofereix. Això ens connecta amb el fet que l’objecte artístic i la bellesa poden expressar més enllà de llenguatges racionals i conceptuals.

En aquest sentit, l’artista-artesà no produeix contingut. Produeix presència.

Soetsu Yanagi, fundador del moviment mingei al Japó de principis de segle passat, va veure en els objectes humils i quotidians una bellesa que l’art oficial havia oblidat: una bellesa anònima, imperfecta, nascuda de l’ús i de la necessitat. Allò lleugerament tort, irregular, no acabat del tot és precisament el que revela vida.

L’algoritme busca la perfecció sense fricció. L’artesania accepta l’error com a signe de realitat. Aquí rau una diferència fonamental: la bellesa viva no elimina la fragilitat ni la vulnerabilitat, la fa visible.

Simone Weil: la bellesa com a atenció

Per a la filòsofa Simone Weil, la bellesa no és un objecte que es posseeix ni un estímul que es consumeix, sinó una experiència que exigeix una renúncia: sortir del centre. Allò bell no s’imposa ni es deixa dominar; ens desarma. En aquest desplaçament de l’ego, que ella anomena descreació, la bellesa esdevé una escola de l’atenció.

Weil afirma que l’atenció és la forma més rara i pura de generositat. Atendre no és mirar amb voluntat de control, sinó sostenir una presència oberta, pacient i disponible. Aquesta actitud contemplativa, radicalment contrària a la lògica contemporània de la velocitat i la captura, permet que la realitat aparegui sense violència. La bellesa, així entesa, no evadeix el món, sinó que ens hi reconcilia.

Aquesta visió connecta profundament amb l’artesania. L’objecte artesanal no busca destacar ni seduir, sinó respondre honestament a la seva funció, al seu material i al seu límit. La seva bellesa no és espectacular, sinó necessària. Neix d’un fer atent, on la mà escolta i el temps s’espesseix.

Davant la bellesa algorítmica —lleugera, homogènia i orientada a la captació—, la bellesa que descriu Weil resisteix la imatge. No demana ser vista ràpidament, sinó habitada. És una bellesa que pesa, perquè implica responsabilitat.

Per a l’artista-artesà, aquesta atenció no és només una actitud estètica, sinó també ètica. Aprendre a mirar sense posseir és el primer pas per crear sense dominar. En un món saturat de simulacres, la bellesa, entesa com a atenció profunda i amor al món, esdevé una via de reconciliació, contemplació i connexió.

Crear com a rebel·lia silenciosa

“Al final, amb el que un treballa és amb un mateix” Anish Kapoor

Recordant el pensador Albert Camus, que com Weil va morir jove però ens va deixar un llegat imprescindible, aquest va afirmar que crear és viure dues vegades. Davant l’absurd i la falta de sentit en un món nihilista (que ha perdut el fil), l’ésser humà no es resigna ni s’evadeix: crea.

No solament per explicar el món, sinó per habitar-lo. En paraules de Camus, sobre la complexitat que això suposa, afirma que “està la bellesa i estan els humiliats. Per difícil que sigui l’empresa no voldria ser mai infidel ni als segons ni a la primera”.

L’artista-artesà és un rebel discret. No crida. Persisteix. Continua fent en un món que vol velocitat. Continua buscant bellesa en un món que només mesura l’impacte i permet que l’obra parli per ella mateixa.

Per què perseguir la bellesa avui?

La bellesa ens retorna al món. Ens ensenya a mirar millor, a viure amb més precisió, a reconèixer el que importa. Perquè en el gest honest de fer, ens descobrim a nosaltres mateixos. I perquè en el contemplar ens fem partícips dels misteris del món.

Perseguir la bellesa no és un luxe. És una necessitat humana profunda. En un temps de dissolució, actuar i crear des de la profunditat és una forma de resistència. I potser també una forma de saviesa.

En aquesta Invasió Algorítmica creixent, qualsevol imatge del món pantalla pot ser falsejada i servir per manipular. Acceptar l’art i la cultura com a produccions de baixa profunditat ens allunya del pensament crític i porta a un fals confort i un perillós adormiment social. Cal entendre l’art com a alliberament i transcendència, no limitar-lo a opi i entreteniment.

Aquestes contradiccions contemporànies ens van portant a aquest retorn o renaixement humanista i manual. L’autenticitat de la imperfecció (wabi-sabi), el sentir i el saber dels plaers sensorials per despertar-nos d’una mirada hipnotitzada.

L’art i la bellesa demanen atenció.

Recorda que fora de la caverna segueix brillant el sol.

Adrià Cid Balazote
Llicenciat en Belles Arts 
Tècnic superior en Ceràmica Artística 
Màster en Art, Literatura i Cultura Contemporània.​
Correu electrònic: acid@dipta.cat 

Notes i bibliografia

• Baudrillard, Jean. Cultura y simulacro. Barcelona: Kaidós, 2024
• Baudrillard, Jean. El complot del arte. Ilusión y desilusión estéticas. Buenos Aires: Amorrotu, 2006
• Camus, Albert. L’home revoltat. Barcelona: Raig verd, 2021
• Cheng, François. Mirar y pensar la belleza. Barcelona: Gustavo Gil, 2020
• Debord, Guy. La sociedad del espectáculo. Valencia: Pre-textos, 2023
• Esquirol, Josep Maria. La resistència íntima. Assaig d’una filosofia de la proximitat. Barcelona:
  Quaderns Crema, 2015
• Han, Byung-Chul. La crisis de la narració. Barcelona: Herder, 2023
• Han, Byung-Chul. La salvación de lo bello. Barcelona: Herder, 2024
• Ovijero, Félix. El compromiso del creador. Ética de la estética. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2014
• Pigem, Jordi. Consciència o col·lapse. Barcelona: Fragmenta, 2024
• Sadin, Éric. La vida espectral. Pensar la era del metaverso y las inteligencias artificiales generativas.
  Buenos Aires: Caja negra, 2024
• Sennett, Richard. El artesano. Barcelona: Anagrama, 2017
• Van den Akker, Robin; Gibbons, Alison; Timotheus Vermeulen. Metamodernismo. Historicidad, afecto
  y profundidad después del posmodernismo. Barcelona: Mutatis-mutandis, 2023
• Weil, Simone. Sobre la belleza. Barcelona: Plataforma Editorial, 2024
• Yanagi, Soetsu. El artesano anonimo. Barcelona: GG, 2025
• Yanagi, Soetsu. La belleza del objeto cotidiano. Barcelona: GG, 2020

Fotografies: 

Raquel Navarro. Sèrie "Consonàncies".

Alberto Bustos. Sèrie "InvoluciÓN".

Adrià Cid. "Retorn".