Reflexions del professorat. L'espai com element d'aprenentatge. 50 anys de l'edifici de l'EADT

L’arquitectura dels centres educatius ha estat tradicionalment analitzada des d’una perspectiva funcional, centrada en criteris d’eficiència, capacitat i adequació normativa. Tanmateix, des de mitjan segle xx, diversos corrents arquitectònics i pedagògics han reivindicat el paper actiu de l’espai en els processos d’aprenentatge, i l’han entès com un element capaç d’influir en el desenvolupament cognitiu, emocional i social de l’alumnat. En aquest context, l’edifici de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona (EADT) constitueix un cas d’estudi especialment rellevant.

El curs 2025-2026, l’edifici compleix 50 anys de funcionament, una efemèride que permet abordar-lo no només com a infraestructura docent, sinó com a dispositiu pedagògic i cultural. Aquest article proposa una anàlisi de l’edifici des de la perspectiva de l’arquitectura educacional, i posa en relació el seu context històric, les característiques formals i espacials, i els plantejaments pedagògics que entenen l’espai com a part integrant del procés educatiu.

Context històric i institucional

L’edifici actual de l’EADT va entrar en funcionament el curs 1975-1976, amb el trasllat del centre des de les antigues instal·lacions del carrer de Santa Anna, situades a la part alta de Tarragona. Aquest canvi s’inscriu en un moment de transformació institucional i social, tant pel que fa a l’ensenyament artístic com al context polític general de l’Estat espanyol.

La construcció de l’edifici s’inicia l’any 1973, en els darrers anys del règim franquista, i es desenvolupa en un període marcat per una aparent voluntat de modernització. Diversos autors han assenyalat com, entre finals dels anys seixanta i mitjans dels setanta, l’Estat va impulsar determinats equipaments culturals i educatius amb una clara funció simbòlica, orientada a projectar una imatge d’obertura i progrés. L’arquitectura d’aquests edificis, sovint de caràcter innovador, esdevé així un instrument de representació política.

En aquest marc, les escoles d’art i oficis ocupen un lloc singular. Per la seva naturalesa creativa i experimental, esdevenen espais idonis per assajar llenguatges arquitectònics contemporanis, allunyats de models escolars més rígids i jeràrquics. L’edifici de l’EADT s’inscriu plenament en aquesta lògica, tant pel moment de la seva concepció com per la seva proposta formal.

Fernando Garrido Rodríguez i l’arquitectura educacional

El projecte de l’edifici és obra de Fernando Garrido Rodríguez (Jaén, 1930 - Madrid, 2021), arquitecte que va desenvolupar una part significativa de la trajectòria professional en l’àmbit dels equipaments educatius. Garrido havia projectat anteriorment l’Escuela de Arte y Oficios d’Algesires (1968) i la de Múrcia (1970), obres que el situen com una figura clau en la definició d’una arquitectura educativa moderna a l’Estat espanyol.

L’Escuela de Arte d’Algesires, guardonada amb el Premio Nacional de Arquitectura l’any 1968, és considerada l’obra més emblemàtica de Garrido. L’arquitecte hi desenvolupa una concepció de l’espai educatiu en què la forma arquitectònica no és un simple contenidor funcional, sinó un element que condiciona l’experiència formativa de l’alumnat. Aquest plantejament, que entén l’arquitectura com a agent pedagògic, es manté i es desenvolupa també en el projecte de Tarragona.

Diversos estudis han analitzat l’obra de Garrido des de la noció d’arquitectura educacional, concepte que posa l’accent en la capacitat dels edificis docents per generar experiències sensorials, relacions socials i dinàmiques d’aprenentatge. Des d’aquesta perspectiva, l’arquitectura no només resol necessitats funcionals, sinó que participa activament en la formació integral de l’individu.

Implantació urbana i descripció arquitectònica

L’edifici de l’EADT està situat a la zona educativa del Campus Sescelades, entre la carretera de Valls i el barri de Sant Pere i Sant Pau, en un entorn caracteritzat per la presència d’equipaments docents i universitaris. Aquesta ubicació respon a una voluntat de descentralització respecte al centre històric de la ciutat i a la creació de nous pols educatius.

Formalment, l’edifici es caracteritza per una composició basada en grans volums geomètrics. La planta rectangular es defineix per tres torres cilíndriques situades als seus vèrtexs perimetrals, que actuen com a elements singulars tant des del punt de vista visual com funcional. Aquesta configuració dota l’edifici d’una identitat molt marcada i el converteix en una peça reconeixible dins del paisatge urbà.

La singularitat arquitectònica de l’edifici ha estat reconeguda amb la seva catalogació com a bé C3 dins del Catàleg de béns a protegir del patrimoni cultural de Tarragona. Aquesta catalogació posa en valor no només l’interès formal de l’edifici, sinó també el seu paper com a testimoni d’una determinada manera d’entendre l’arquitectura educativa en el context del segle xx.

Llenguatge arquitectònic: racionalisme tardà i brutalisme

Des del punt de vista estilístic, l’edifici de l’EADT pot ser interpretat com una manifestació de racionalisme tardà amb clares influències del brutalisme. Aquestes influències es fan evidents en l’ús del formigó vist, la contundència volumètrica, la simetria geomètrica i la repetició de formes a les façanes.

El brutalisme, tal com el defineix Reyner Banham, no és només una estètica, sinó una ètica arquitectònica basada en la sinceritat constructiva, la visibilització dels materials i l’expressió directa de l’estructura. En el cas de l’EADT, aquest llenguatge es posa al servei d’una arquitectura educativa que vol fer explícit el procés constructiu i generar espais de forta presència material, capaços d’estimular la percepció i l’experiència sensorial.

A Catalunya, aquest tipus de llenguatge arquitectònic ha estat objecte de diverses lectures contemporànies, que n’han reivindicat el valor patrimonial i cultural. L’edifici de l’EADT s’inscriu dins d’aquest debat, i aporta un exemple significatiu d’aplicació del brutalisme a l’arquitectura docent.

Organització espacial i experiència educativa

Un dels aspectes més rellevants de l’edifici és la manera com l’organització espacial condiciona l’experiència educativa. Els grans volums permeten la creació de tallers amplis i flexibles, especialment adequats per a l’ensenyament de disciplines artístiques i projectuals. Aquests espais conviuen amb aules més convencionals, destinades a assignatures teòriques o, en l’actualitat, a usos tecnològics.

El gran espai central, un atri polivalent d’uns 700 m², actua com a nucli vertebrador del centre. Aquest espai no només articula la circulació, sinó que esdevé un lloc de trobada, exposició i intercanvi, la qual cosa afavoreix la visibilitat dels processos creatius i la interacció entre diverses disciplines. Des d’una perspectiva pedagògica, aquest tipus d’espais oberts contribueixen a generar un sentiment de comunitat i a fomentar l’aprenentatge informal.

Espai i pedagogia: l’entorn com a tercer mestre

La relació entre espai i educació ha estat àmpliament abordada des de la pedagogia contemporània. Un dels referents més citats és el pedagog italià Loris Malaguzzi, impulsor de les escoles de Reggio de l’Emília, que va formular la idea que “l’entorn és el tercer mestre”. Segons Malaguzzi, els espais educatius influeixen directament en el desenvolupament emocional, cognitiu i creatiu de l’alumnat, i han de ser concebuts com a elements actius del procés d’aprenentatge.

Aquest plantejament ha estat recuperat en debats educatius recents, especialment en un context marcat per la digitalització i la necessitat de repensar els entorns d’aprenentatge presencials. En aquest sentit, l’edifici de l’EADT ofereix un exemple tangible de com l’arquitectura pot reforçar metodologies basades en la pràctica, la col·laboració i l’experimentació.

Rehabilitació, adaptació i continuïtat

Al llarg dels seus 50 anys de funcionament, l’edifici ha estat objecte de diverses intervencions de rehabilitació i adequació. Aquestes actuacions han estat necessàries per adaptar-lo als nous requisits normatius, d’accessibilitat, d’eficiència energètica i de sostenibilitat. Especialment complexes són les intervencions relacionades amb les torres cilíndriques, que, tot i ser elements icònics, presenten dificultats tècniques pel que fa al manteniment i a la incorporació d’instal·lacions contemporànies.

Aquest procés d’adaptació posa de manifest la tensió que hi ha entre la conservació del patrimoni arquitectònic i la necessitat d’actualitzar els edificis educatius per respondre a noves demandes. En el cas de l’EADT, aquestes intervencions han permès garantir la continuïtat de l’ús educatiu sense renunciar a la identitat arquitectònica original.

Passats 50 anys de la seva inauguració, l’edifici de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació a Tarragona es consolida com una peça rellevant del patrimoni arquitectònic, educatiu i cultural del territori. La seva anàlisi des de la perspectiva de l’arquitectura educacional permet entendre’l com un agent actiu en la formació artística, capaç d’influir en les dinàmiques pedagògiques i en l’experiència de l’alumnat.

L’estudi de l’edifici confirma la vigència del debat sobre el paper de l’espai en els processos d’aprenentatge i posa en valor la necessitat de considerar l’arquitectura educativa com una eina de transformació social i cultural.

Notes i bibliografia

1 SOLÀ-MORALES, I. Arquitectura española contemporánea. Barcelona: Gustavo Gili, 1987.
2 La Escuela de Arte de Algeciras, objeto de un estudio en profundidad gracias a una beca del Colegio de Arquitectos de Cádiz. A: Europasur [en línia]. 19 de març de 2025. https://www.europasur.es/algeciras/escuela-arte-estudio-beca-colegio-ar…
3 CARCELÉN GONZÁLEZ, R., LÓPEZ MARTÍNEZ, J. M., AROCA VICENTE, E., GARCÍA MARTÍN, F. M. (2022). Arquitectura educacional en la obra de Fernando Garrido: Entre los sentidos y la razón. AUS - Arquitectura / Urbanismo / Sustentabilidad, (31), 94–104. http://revistas.uach.cl/index.php/aus/article/view/6775
4 BANHAM, R. The New Brutalism: Ethic or Aesthetic? Londres: Architectural Press, 1966.
5 NOGUERAS, Albert. The Brutalist a la catalana. A: Núvol [en línia]. 30 de gener de 2025. https://www.nuvol.com/art/arquitectura/the-brutalist-a-la-catalana-4144…
6 MALAGUZZI, L. The Hundred Languages of Children. ­Reggio de l’Emília, 1993.
7 MENESES, N. La importancia del espacio, el ‘tercer maestro’ de la educación. A: El País [en línia]. 13 de desembre del 2024. https://elpais.com/economia/formacion/2024-12-13/la-importancia-del-esp…